La vida es plena de petites victories

La vidna es plena de petites victories i de grans reptes.
 Aquell dia em vaig llevar, potser duia 6 dies en aquell llit. Va apareixer l'infermera amb aquell aparatet  de plàstic. Un tub per on bufar, i tres compartiments amb una boleta a cada un.
"Tens que bufar i fer arribar les tres boletes a d'alt de tot"... Que fàcil, vaig pensar... Bufo i sorpresa, un dolor espantos al pit i ni la primera bola va arribar a d'alt.
Puffff... La moral per terra i un reguitzell de sensacions recorren el meu cos. Aquell aparatet insignificant em va fer veure el fet pols que estava.
Penso: - que puc fer?... Lluitar i fer pujar les tres boletes a d'alt de tot. No vaig dubtar ni un segon que allò era l'únic pensament possible.
Els seguents dies en aquell hospital van ser durs, però aquell petit gran objectiu em va marcar una meta. Bufar, bufar i bufar.
Petits passos que em feien sentir gran. Veia desfilar metges, infermeres... Tots em cuidaven i pocs entenien aquella obsessió per fer pujar les tres boletes.
Vivia per allò, perquè en el fons sabia que quan aquelles tres boles puguessin allà d'alt jo estaría recuperat, o si més no, això volia creure.
Bufava a totes hores, d'amagat també, perquè em van dir que ho havia de fer, però sense passar-me.
Després de 5 dies ho vaig aconseguir.
Va ser una lluita personal, una victoria buscada amb un resultat esperançador.
Recordo una canço de la marató de tv3 que diu:
"Tens el teu cor,
Tant ple de vida,
Correr l'amor,
Per la teva sang,
No desesperis mai
Tingues paciència
Que el meu amor
Vindrà a les teves mans"
La vida et possa a prova, la vida es plena de petites victories i de grans reptes.
Qui no lluita es perquè no vol.
"Si lluites pots perdre, si no lluites estàs perdut" aquest es el lema que m'acompanya des que aquelles tres boletes van arribar a d'alt de tot.

inexperts

Per més que busco un titular no en trobo cap  que reflecteixi el que vull explicar.
Ahir vaig córrer la millor cursa de Catalunya, la Clàssica Isaac Gálvez. La exel.lencia en estat pur, una organització exquisita i un recorregut de pell de gallina.
La nota negativa va per la mala educació dels nous corredors.
L'exemple que marca el meu post. Just abans d'arribar els primers classificats (pocs segons abans) arriben 4 corredors fora de cursa i es possen a esprintar a meta (amb el problema que això comporta per el tema dels xips i la imatge patética que van donar. I entre els diversos grups que van entrar més i més corredors fora de cursa passant per meta. Aquests son els mateixos que després aniran a reclamar als arbitres per si han fet el 58 o el 63!
Durant tota la cursa vaig ser testimoni d'innombrables maniobres perilloses, caigudes, de crits, insults i males maneres de corredors no habituals. En els trams estrets caigudes probocades per capullos que es juguen el seu fisic i el dels altres per passar per on sigui per després quedar tallats a les rectes.
Trobo una veritable vergonya haber de córrer així, en els anys que porto competint, i que son molts, mai, mai havia vist res igual (exepte les socials).
S'han de dir les coses clares, i aquestes coses passen quan vols fer pujar la participació a qualsevol preu. Es l'historia de sempre.
Ahir el nivell d'experiència de la majoria de corredors era propi d'una marxa ciclo turista.
Segurament molts dirán "mira, el masferrer sempre es queixa" doncs si, em queixo perquè ho veig així, molts ho veuen així.
Si aquest es el ciclisme que volen la majoria endavant. Jo no.
Mai em cansaré de denunciar el que per a.mi no es ciclisme, i molts podreu estar d'acord o no, però el que es innegable es que això no porta a on ha de portar el ciclisme amateur, i que no es altre que ha fer corredors professionals. Us imagineu corredors amb expectatives de ser profesional jugant-se el físic amb gent així?
En fi, així seguim i així anem, una rere l'altre. El negoci de les curses pagat comença a funcionar i haviat veurem les inscripcions a preu de cicloturista, sinó ja.m'ho sabreu dir, perquè jo no i seré pas.

Curses Open

Aquest tipus de curses son la novetat d'aquesta temporada de la federació catalana de ciclisme.
Fins ara, les curses on corrien totes les categories juntes eren les socials, que sota el meu punt de vista son curses que es fan a principi de temporada i que van enfocades a la preparació fisica del inici de temporada de cada categoria. Ultimament molt lluny d'aquest objectiu, per cert.
Ara ens trobem amb aquesta novetat, curses open ( totes les categories juntes) i a sobre amb premis en metàl.lic. Lo mai vist.
Estic totalment en contra d'aquest tipus de curses, ja que el que faran es acabar amb el ciclisme base de cada categoria, sobretot cadets, juniors i s23.
Posso un exemple clar d'un possible nou organitzador. Que preferirà fer, una cursa cadets, juniors on li vindran 50 o 60 corredors o una open on hi aniran 200 corredors que paguen 10 cada un? la resposta es fàcil oi?
Només i podria trobar un sentit a aquestes curses si d'elles en sortis el compromis per part del club organitzador de fer una cursa d'infantils, cadets, junior o elit-s23 amb els diners recaudats. Per exemple, que 5 dels 10 euros de l'inscripcció anessin a parar a l'organització d'una cursa.
Evidentment una cursa així no tenen cap mena de sentit els premis en metàl.lic.
Quin es el problema? el de sempre, no hi han veus critiques, i si i son callen. Per tant la federació veu que fa les coses bé, i jo veig que sóc jo que veu les coses diferents.
En qualsevol cas, jo seguiré defensant la meva visió del ciclisme i de l'esport en general.
Totalment altruista i totalment integrador, on tothom i cap.

El que no ha de ser

No deixeu de llegir aquest article. Expossa el que tantes i tantes vegades he expossat. Aquí parla del fútbol, però es extrpolable a qualsevol esport. 

El comparteixo gairebé al 100x100. Es un gran article. Llegiu-lo, val la pena

"José Luis Espinosa es una voz muy autorizada a la hora de hablar de fútbol formativo. Ha vivido en primera persona la carrera de su hermano,Javier Espinosa, desde que despuntó en su ciudad natal, Talavera de la Reina, hasta que dio el salto al fútbol profesional en el Villarreal tras pasar por La Masia, el fútbol formativo del Barça y, finalmente, el Barça B. Desde un punto de vista muy cercano, acerca al lector una realidad muy poco conocida de la vida de un canterano en un equipo de elite en un artículo publicado en mixdeportes.esque aquí reproducimos:

"Tiempo atrás, cuando las llamadas de desconocidos se hacían habituales en una casa en la que alguno de los pequeños destacaba jugando al fútbol, quería decir que algo se estaba cociendo ahí. Ahora con whatsapp y la conectividad total no parecen necesarias las peripecias a las que tenían que recurrir algunos para conseguir los teléfonos fijos de los domicilios familiares de los pequeños. Agentes, ojeadores y vende humos de pacotilla (de estos los que más) se han buscado y buscan las mañas para prometer a padres ingenuos oportunidades que seguramente no podrán cumplir, capaces de mercadear con un niño y con su familia por un puñado de euros.

Las tonterías que se llegan a oír de boca de padres, familiares y amigos de niños que destacan desde pequeñitos son en muchos casos difíciles de creer. Pensar que un niño cuya edad no supera los dos dígitos te va a sacar las castañas del fuego porque se le dé bien la práctica de un deporte a esa edad, por decirlo suavemente, es no vivir en el mundo real o más bien, de no ser consciente de lo que se habla. También muestra un egoísmo rancio y saca a relucir las frustraciones de la infancia del que quiso ser y no pudo -o no supo.

Hay que reconocer el mérito de aquellos que no se dejan engatusar y que miran la posibilidad de tener en casa una estrella en ciernes como algo remoto o, mejor dicho, secundario.

Los chicos que parten de niños lejos de su casa en busca de un futuro profesional como deportista de élite no suelen durar mucho. Muy pocos, no deben llegar ni al 10%, los que llegan a profesional. Menos aun los que realmente triunfan. El resto sacrifican la infancia para nada. No se es consciente de los mucho que puede variar el desarrollo de una persona desde los 8 o 9 años tanto física como psicológicamente. Después del fracaso solo suele quedar frustración, un chico sin formación y unos padres que se han perdido, literalmente, la infancia de su hijo.

Decidir que un hijo abandone el hogar para irse a vivir lejos debe ser muy duro. Si además lo hace a edades tempranas imagino que lo es aún más. Cuestionar a aquellos que no lo permiten es de una gran frivolidad. Intentar comprar su permiso con falsas promesas y dinero me parece casi delictivo.

Dineros aparte, una vez está decidida la aventura, suelen vender desde el destino una vida maquillada que no busca otra cosa que la tranquilidad de los progenitores. Una cosa que llama mi atención es el afán que tienen los responsables de las canteras por hablar de los estudios, de darles una importancia que rápidamente queda en evidencia. Las clases son importantes sí, pero el fútbol lo es más. Mención aparte merece el plan de estudios que siguen, si se puede llamar así. Por poner un ejemplo, suelen convalidar la educación física a estos alumnos, como si para este área fuera suficiente la práctica de un único deporte para cumplir los objetivos.

Independientemente de todo esto tampoco hay que echarse las manos a la cabeza. Se podría decir que vivir en una residencia de la cantera de un equipo profesional se parece a un internado un poco light, si se me permite la expresión. Comen bien, si ellos quieren, estudian, si ellos quieren, y hacen caso a los tutores, también si ellos quieren.

Suele ser complicado sacar bien los estudios de esta manera. Por lo menos a mi me lo parece. Depende de la educación que se haya recibido en casa. Ejemplos como Pablo Alfaro que estudió medicina, o más recientemente Manu Trigueros, que estudia magisterio, son casos de jugadores que muestran que realmente es posible compaginar deporte de alto nivel con estudios superiores. Desgraciadamente, son las excepciones que confirman la regla.

Tener un hijo lejos de casa cuesta un verdadero dineral a las familias. Los sueldos que se perciben no dan para pagar gastos de teléfono, viajes y demás, sin contar el coste personal que supone. Hijos mayores o menores afectados de distintas maneras, amistades que se resienten por no poder atenderse, familiares mayores que se descuidan... Además, hay momentos muy difíciles de gestionar en estas situaciones, como es por ejemplo la pérdida de un familiar cercano. Vivir de niño una situación así es duro. Si además la vives solo y lejos de tu familia es aun peor. No me imagino lo que puede suponer para una madre o un padre. Solo creo que debe ser durísimo.

Yendo a otro tipo de eventos, un trigésimo noveno cumpleaños de un hijo solucionado con una llamada de teléfono no tiene la mayor importancia. Pasar sin verle la cara ni abrazarlo el día que cumple 12 años es realmente una putada.

Luego están las bodas, comuniones y demás eventos familiares que, salvo q sean en el escaso mes de vacaciones que tienen, se los van a perder. Tener que faltar a la boda de un hermano por trabajo no está pagado.

El futbolista profesional, esa figura envidiada de la misma manera por niños y adultos. Modelo para muchos, es el espejo en que se mira una generación tras otra, sea por la fama, por el dinero o por ambas. Los valores deportivos y el afán de superación no suelen ser objeto de culto. Los vemos en los medios, sus salarios son públicos, se codean con los más primado de la sociedad... Forman parte de una nobleza medieval en el siglo XXI pero, a diferencia de aquella, esta no viene de cuna.

Solo nos fijamos en ellos cuando están ahí. Vemos sus coches, sus casas salen en revistas, participan de los grandes eventos sociales del país... No reparamos en el camino que han llevado hasta llegar ahí, ni valoramos los costes que ello supone. Tampoco caemos en la cuenta cuando un día, la mayoría de veces sin saber por qué, desaparecen. Todo esto sin contar que realmente son conocidos en realmente no más de un 20% de ellos. La gran mayoría de los futbolistas profesionales pasan desapercibidos aunque sí que los incluimos en esa élite de ricos y famosos.

Cuando ves tan de cerca como he visto yo el proceso de formación de un futbolista, tu visión de estos personajes cambia radicalmente. Niños a los que apenas se les permite salir solos a la calle en sus pueblos no solo abandonan estos sino que además también abandonan a sus familias para vivir a cientos de kilómetros de su casa, en busca de un sueño que en la mayoría de los casos torna en pesadilla.

Incluso cuando se consigue el objetivo de ser profesional".

José Luis Espinosa"

penes i misèries

Avui, veient aquesta imatge i les moltes més que corren per la xarxa em ve al cap les misèries que passem els ciclistes sobre la bici.
Avui, a la tirreno-adriatic s'ha vist això. Fred, fred i molt fred. Els pobres han arribat glaçats, morts de fred. Però ells cap a l'hotel a calentar-se ràpid i a recuperar el cos de la fred.
Em venen al cap les vegades que he arribat a passar fred sobre la bici. Al cap sempre em ve la volta a Leon. Mare meva quina misèria vam passar tots aque...ll dia.
Era l'etapa reina, pujavem dos colls de primera categoria, en el segon port del dia va començar a ploure, arribant a d'alt nevaba. Recordo que baixant del port no podia ni frenar, al arribar a baix recordo corredors parats escalfan-se les mans en els tubs d'escapament de les motos, corredors abandonant... Jo vaig seguir... Volia menjar i no podia, no em sentia les mans. Em va sortir una de les millors etapes que recordo, vaig arribar a meta lluny dels primers.... Mort de fred. D'aquell dia recordo anar cap a l'hotel tremolant, moll fins a les orelles... Arribant a l'hotels lo unic que desitjava era possar-me dins la banyera amb aigua calenta...
Però lluny d'això, primer vaig haver de secar les sabates, rentar la roba.... I es que al dia seguent i tornavem.
Eus ací les diferències, allò que no es veu mai... I es que per arribar a d'alt de tot s'ha de passar per baix. Uns i arriben, altres (la gran majoria) no.
Recordo lleguir una entrevista al meta 2000 que li van fer a un professional, Javier Ramirez Aveja, i li demanavem si recordava especialment una etapa dura en la seva trajectoria... Doncs va ser la mateixa que la meva, el mateix dia.... Recordo perfectament que ell va guanyar aquella etapa, jo vaig entrar el 30 i pico....
Una arriben, altres no... Però les vivències queden per a tota la vida.

ja ho tenim aquí

Així anem, de mal en titjor.
I ja no se que és el que em sap més greu, si el fet en si o la discriminació a les noies.
Aquest any es treu el limit de 200 corredors a les socials\ open i s'obre la veda a premis en metàl.lic.
Patetic, el que abans eren curses d'esplai, de pre-temporada... Ara, passen a ser el futur.
Ara, es canvien els noms, i les socials en plena temporada es diran open, amb exactament la mateixa normativa http://www.ciclisme.cat/contenido.php?seccion=normativa_carretera però permetent els premis en metàl.lic, i dins de la mateixa cursa una dona cobrarà menys que un home.
Sento pena al veure certs tipus de corredors disputar a mort aquestes curses... On han quedat aquells grans corredors? Aquells que hi participen per que els agrada, aquells que no gossarien disputar una cursa així. Com pot ser que condicionin les seves temporades per curses així?
Està clar que estic desfasat, que cada dia veig més lluny el meu ciclisme, aquell que comença d'aquí 15 dies a Sabadell, es d'allà on han de sortir futurs professionals.
I que fa la federació? Jo els envio les meves queixes, i em responen que no deixen inscriure el mateix dia de la cursa perquè això provoca cuessss!!!!!! En canvi, a les socials de 200 corredors si que és pot fer , i en una cursa en plena temporada (que per desgràcia nostre i van de mitjana 80 corredors) aquí no?
Seguim cap a l'objectiu final, la federació potencïa les curses socials en front les de promoció.
La veda està oberta, i amb ella el final del ciclisme de competició. No tornarem a veure corredors catalans formats a casa i arribant a dalt de tot. però això per a ells els és igual, i així ens va.
Si això es el que volen la màjoria, doncs endavant, jo NO!

La federació catalana de ciclisme acabant amb el ciclisme de competició

Que estan fent amb el ciclisme de competició català?

Cada any que passa més vergonya sento de la federació catalana de ciclisme, i no de l'estament, sinó dels seus dirigents.

Potenciar el ciclisme? Això no saben que vol dir. Els dius això i pensen en els dinars que faran anat de club en club a cercar vots per guanyar, que al cap i la fi es l'únic que volen.
Guanyar, foto i dinarets.

Fa dos anys ens van fer passar per la vergonya de pagar per córrer, allò que semblava impossible, allò que el ciclisme tenia per bandera, ser un esport per tots i a l’abast de tots, s’en va anar a orris.

A ells ( la federació) els semblava poc, (5 euros) però us heu plantejat que costa una temporada d’un corredor? ( 100e de llicència+ 60 revisió+desplaçaments 1000e+reparacions....) una bona picoçada...

Si a tot això i afegim el barrejar categories, d'incentivar les categories d'esplai enfront les de competició. (per exemple, un master te via lliure per córrer a la seva categoria i a totes les de competició (elit-s23), al inreves no. Això fa que quan un noi, sense equip, que es planteja quina llicència treure’s, doncs es treu la Ilicència d’una categoria que hauria de ser d’esbarjo (m-30), en comptes de la elit-s23, que es la de competició.

Al marge de tot això que fa la federació ara? Doncs aquest any no ens podrem inscriure el dia de la cursa, sinó que ho haurem de fer per internet anticipadament. Fins ara et podies inscriure online (5e) i si no sabies si podries assistir a la cursa fins a darrera hora ( que es el que ens passa a la majoria) doncs el dia de la cursa pagaves 8e, t’inscrivies allà i llestos.

Tinc clar que les maravelloses ments dels dirigents han pensat:
Que faran quan vinguin equipos estranjers?
Que faré jo si per motius de família, feina o el que cony sigui fins a ultima hora no se si podre assistir-hi? Clar, no hi podré anar, així segur que incentiven la participació oi?
Aaaaa esclar, vostès volen que els d'aquí paguem per si de cas, i si no i anem doncs mira, uns eurets cap a la " Butxaca".

Ells possen com a excussa de la mesura que es per evitar cues el dia de la cursa... jajaja i a les socials que hi van 200 tius/es no hi han cues??

Fins a dia d’avui, l’excussa barata de la federació, deia que ens feien pagar inscripció a les curses per ajudar a l’organitzador, però ara ja s’els ha vist el llautó, ara queda clar que aquesta darrera mesura va en el sentit contrari, va a perjudicar l’organitzador.

I si un rumïa un xic treurà l’entrellat de tot plegat.

Què busca la federació?

Doncs res més que acabar amb les curses elit s23.

 I com és fa això? Doncs acabant amb la participació. Tot organitzador vol que la seva cursa hi hagui gent, i aquesta mesura ho evitarà una mica més.

I quin és l’objectiu de la federació?

 Doncs que totes les curses siguin socials o open, amb una inscripció de 10e, amb totes les categories juntes i amb més de 200 corredors/es a la linia de sortida. Negoci rodó i fora problemes per a ells.

Això si, professionals = 0.
Sincerament, per fer això no fa falta una federació, per fer això fins i tot un nen petit utilizaria millor el sentit comú.
Jo se el que vull, vosaltres no ho se... Però sento una desmesurada tristesa i una mala ostia de collons.

politicutxos

Aquests dies, a través de les xarxes socials, he opinat molt del tema de les suposades eleccions plebiscitàries.
Els que em coneixeu sabeu el que penso, a dia d'avui no estic lligat a cap partit, però evidentment em decanto cap a l'esquerra, i això és de tota la vida.
Escolto Artur Mas, i els pocs pels que em queden s'em possen drets. Sentir dir al president que ERC es un partit autonomista, i ell entoma la llança de partit independentista... em pregunto si m'he donat un cop al cap i m'he perdut alguna cosa... és pot ser més cínic?
L'estratègia de CIU es clara, ells no son independentistes ( les elits, molts militants i simpatitzants si) i no volen la independència, però no ho poden dir, i la millor manera d'evitar-la és fent que no és faci. Com? doncs fent el que estan fent, marejar la perdiu i provocar que l'acord no és faci. I la manera més fàcil és fent propostes que saben que no seran acceptades i que no son viables.
Perquè volen una llista unitaria i de país? doncs és ven sencill, perquè volen mantenir el seu estatus de corrupció i retallades, i saben que per separat no ho podran fer, i busquen una falsa unitat amb la societat civil, que val a dir que els ha sortit molt bé.
L'error en aquest punt ha estat d'ERC, que si des d'un principi, i encara que fos a contra cor i sabent que la llista unitaria resta, s'hagues agafat a l'oferta de ciu a aquests s'els hagues desmuntat tot l'artilugui electoralista.
La llista unitaria està clar que resta, la llista unitaria es molt maca de cara a la galeria, la llista unitaria es un escut per salvar la ecatombe de CIU. Ells son els millors estrategues i així ho han demostrat, han capgirat la situació i estan guanyant la partida mediàtica.
Em fa llàstima que com a independentista que sóc, veure com dos personatges s'estan carregant l'empenta que porta tot el poble català, l'un per estrategia pura i dura, i l'altre per massa babau.
Sigui com sigui, es intolerable el que estan fent. Si no son capaços de fer les coses que pleguin i convoquin eleccions i que la societat cívil es presenti en una veritable llista de país.
De professionals capacitats en tenim en aquest país, i no necessitem cap partit politic per fer-ho.
Per tant jo ho veig molt fàcil, trobem un lider capaç, i endavant les axes!