dimecres, 27 de juliol de 2016

Le tour

El resum seria que aquest tour a estat una tour de 21 curses.
Ha estat una lluita de 21 etapes i sense cap lluita per la general, on el patró d'aquest tour a dominat com a volgut, de cap a peus.
I es que allò que diuen que per guanyar has de voler guanyar ha quedat clar en aquest tour.
Chris Froome l'ha guanyat en 3 etapes, i en dues de les tres ho ha fet moralment.
La primera victoria moral va ser deixar al autoanomenat gran rival seu baixant un port de muntanya, mentre l'escarbat mirava les papallones el que anava a guanyar el tour va donar un cop a la moral del seu rival.
El segon calvot va ser camí de montpelier, on un totpoderos Sagan i un intel.ligent Froome amb un escuder cada un van jugar a ser ciclistes i van donar un altre cop d'afecte als seus rivals.
I la definitiva va ser a la cronoescalada, allà era l'home contra l'home, i com no podia ser d'altra manera va guanyar el millor, el que juga a guanyar, el que busca la victòria, el que te la moral per sobre de la resta.
Em descobreixo davant dos talents, Chris Froome, que m'ha robat el meu cor ciclista demostrant que juga a guanyar, i Peter Sagan, la classe personificada sobre la bicicleta. Quines exhibicions ens ha regalat.
I trist, trist perquè el meu cervell no aconsegueix entendre la última etapa de muntanya. Entre el 2 i el 4 classificat 40 segons. Que Quintana no ataqui ja no em ve de nou, que sigui un rodero tampoc... Però yates???? Un tiu jove!!!! Que te el podi del tour a 20 segons i no ataca?? Va homeeeee a mi em recullen amb pinçes si cal!
En fi, gran tour perquè ha estat un tour de 21 clàssiques, i els dos únics que han lluitat la general han fet primer i segon, gran justicia. Quintana mai guanyarà un tour si no canvia d' equip o de mentalitat, o de les dues coses.


diumenge, 3 de juliol de 2016

Del caràcter al "postureo"

Cursa rere cursa es dona la mateixa situació. Els corredors "veterans" estan al davant, mentre que la majoria de joves no i son.
Molts a les cunetes, mirant la cursa que han iniciat i no han acabat. Immaculats, això si, amb una bici que ja voldria jo quan vaig començar com ells i inventant mil històries per justificar el perquè no estan allà davant.
Molts els sento parlar, perquè jo també estic a la cuneta o a la grupeta igual que ells, i la veritat, em cauen els collons a terra quan els sento parlar... Em fan pena... "Joder, es que no em porten a córrer enlloc" o "sort que ens em quedat... Estic fart de patir" o "mira aquest matat (referint-se a mi) com pedala només per acabar la carrera"... I un llarg etcètera de coses que em fan pensar...
On es el caràcter d'aquests joves? On es la raça de ciclista? On es allò pel qual ens desvivim els vells?
Em passat de l'honor, la raça i el sacrifici al postureo pur i dur, a la coca cola amb els colegitas enclenxinats i amb les històries que son els millors del món a les xarxes socials.
Un ciclista neix, creix i es fa... Almenys això vaig apendre jo. Ara ja venen ensenyats, o això creuen ells. I aquest es el gran problema, pensen que han d'exigir sense abans demostrar.
Als meus temps no era així, potser per això hm'he fet ciclista amb uns valors molt diferents dels quals em sento orgullós.