dilluns, 23 de març de 2015

penes i misèries

    Avui, veient aquesta imatge i les moltes més que corren per la xarxa em ve al cap les misèries que passem els ciclistes sobre la bici.
    Avui, a la tirreno-adriatic s'ha vist això. Fred, fred i molt fred. Els pobres han arribat glaçats, morts de fred. Però ells cap a l'hotel a calentar-se ràpid i a recuperar el cos de la fred.
    Em venen al cap les vegades que he arribat a passar fred sobre la bici. Al cap sempre em ve la volta a Leon. Mare meva quina misèria vam passar tots aque...ll dia.
    Era l'etapa reina, pujavem dos colls de primera categoria, en el segon port del dia va començar a ploure, arribant a d'alt nevaba. Recordo que baixant del port no podia ni frenar, al arribar a baix recordo corredors parats escalfan-se les mans en els tubs d'escapament de les motos, corredors abandonant... Jo vaig seguir... Volia menjar i no podia, no em sentia les mans. Em va sortir una de les millors etapes que recordo, vaig arribar a meta lluny dels primers.... Mort de fred. D'aquell dia recordo anar cap a l'hotel tremolant, moll fins a les orelles... Arribant a l'hotels lo unic que desitjava era possar-me dins la banyera amb aigua calenta...
    Però lluny d'això, primer vaig haver de secar les sabates, rentar la roba.... I es que al dia seguent i tornavem.
    Eus ací les diferències, allò que no es veu mai... I es que per arribar a d'alt de tot s'ha de passar per baix. Uns i arriben, altres (la gran majoria) no.
    Recordo lleguir una entrevista al meta 2000 que li van fer a un professional, Javier Ramirez Aveja, i li demanavem si recordava especialment una etapa dura en la seva trajectoria... Doncs va ser la mateixa que la meva, el mateix dia.... Recordo perfectament que ell va guanyar aquella etapa, jo vaig entrar el 30 i pico....
    Una arriben, altres no... Però les vivències queden per a tota la vida.