diumenge, 19 de juny de 2016

El perill

Fa molts anys que competeixo i sempre s'ha parlat del mateix i sempre he arribat a la mateixa conclusió. El perill el posem els corredors.
Mai he vist anular una carrera començada per temes de la climatologia. Mai.
He corregut plovent, amb rafegues de vent que quasi et tombaven, amb neu, amb fred, amb calamarsa...
Tothom sap que igual que amb el cotxe quan plou extremem les precaucions, amb la bici es exactament igual. He sortit a entrenar mil cops plovent... Frenes abans, no toques el fré en plena curva... En definitiva, utilitzes el sentit comú.
Que passa quan tot això passa en cursa? Doncs que molts perden el sentit comú. N'he vist de tots colors, he vist veritables camikazes sobre la bici i sense cap mena de control, tirant a la gent a terra, jugan-se el seu físic i els dels altres.
Qui es el que possa el perill? La carretera o els imbècils que no tenen res al cap?
He corregut en circuits on el seu traçat et diria que el pots definir com a perillós, i cap caiguda. He corregut per autopistes on hi han hagut caigudes fortes, molt fortes.
Jo sóc adicte a curses amb pluja, a curses com la paris-roubaix, com la Clàssica Isaac Galvez, a correr plovent, nevant... I que ha passat sempre? Doncs que curses tant boniques sempre han estat qüestionades per els quatre pallassets que no tenen res al cap, i que massa sovint provoquen autèntiques caigudes. Però no per el recorregut ni per la climatologia no, per culpa d'ells. Perquè no saben anar amb bici i es pensen que la paraula sec i moll vol dir el mateix.
Les curses les han fetes grans els corredors, paris-roubaix, strade biance, troo bo leon, el giro fins i tot, totes elles curses amb recorreguts dificils "perillossos" i que encanvi tenen un prestigui enorme.

En resum, qui possa el perill som nosaltres mateixos, mai el recorregut ni el temps.