dimarts, 23 de maig de 2017

La cagada de Dumoulin

Avui s'ha vist per la tv, allò que per a mi es un exemple del ciclisme modern.
Tot un lider del giro parant a cagar en l' últim port de la jornada jugant-se la general.
A sobre el pilot de favorits fa com que l'esperen! Que serà el següent? Parar per que el lider vol fer uns pinxos?
Avui m'han recordat que Greg Lemmon, crec que era en un tour, va cagan-se a sobre per no perdre el liderat, perico deia que era insuportable anar a roda seva, però ell allà, de lider!
No qüestionaré si havia de parar o fer-s'ho a sobre, jo se el que faria jo si tingués la classe d'aquest tiu.
El que més em sorpren de tot, es que ell passarà a l'història del giro com un màrtir per haver parat a cagar i possiblement haver perdut el giro.
Ara les tv i diaris esportius surt la notícia de la paradeta a cagar, i la prensa sensacionalista fins i tot parlarà del color de la femta, però ningú parla de que molt possiblement ha perdut el giro i que avui s'ha deixat 2 min per la cagada.
Amb tot això el que vull venir a dir, es que un lider no para a cagar, primer que amb la concentració que portes ni i penses, i si et passa t'ho fas a sobre com va fer Lemmon o com segur que han fet altres.
Deu ser cosa del ciclisme modern, aquell ciclisme que ven més un tiu que para a cagar que no pas el que guanya l'etapa i que presenta candidatura a guanyar el Giro, o la d'un Quintana reserbon, reserbon... en la seva línia.
Que i farem, deu ser que em faig gran, però a mi això no m'agrada, més haviat em provoca un cert emprenyament.

dimarts, 16 de maig de 2017

Perseguint un somni

Normalment escric sobre ciclistes coneguts, sobre ciclistes professionals o ciclistes que han corregut amb mi als quals admiro.
Aquest post serà un tant diferent a la resta, ja que, tot i que vaig coneixer o compartir equip amb en Sergi, li havia perdut el rastre fins fa 4 dies.

Les xarxes socials serveixen per poc o res, per acostar-nos a les persones llunyanes i per allunyar-nos de les properes, però amb elles he sabut d'ell.
Quan un dia el vaig veure vestit amb un maillot que no era conegut per a mi. Era Belga. D'un equip Belga.
Vaig començar a investigar/xagardejar en el seu face, i si, resultaque està a Bèlgica competint.

I jo em preguntava: què i fa un ciclista de València a Bèlgica?
Doncs perseguir el somni de ser professional. Sembla una afirmació fàcil, però no ho es gens.
Ja que aquí no la va tenir, ni pintava que el la pogués tenir. I es que aquí, o estàs en un filial o tens un molt bon padrí o ets un autèntic fora de sèrie, o tens calers.

L'historia d'en sergi comença de la mà del Librado i en Jimmi, i la seva trajectòria en equips espanyols acaba a València on destaca el sub campionat en CRI de la comunitat valenciana i bones posicions en destacades curses.
Però al fer els 25 anys se li acaba el poder córrer la copa espanya, i amb això l'oportunitat d'estar en l' únic aparador que et pot servir per ser pro. Es injust, però es així a dia d'avui.

En Sergi ja tenia pensat penjar la bici, si més no a nivell competitiu. Però casualitats de la vida, i de retruc, coneix a un matrimoni belga, aficionats al ciclisme, com no podria ser d'un altre manera, i ells li faciliten el telefon d'un director d'equip belga.
I no qualsevol equip Belga, si no d'un equip que està entre els 10 millors equips. L'"asfra racing"

Ell truca, li demanen informes, currículum i proves mèdiques i mil i una documentació que l'acrediti, i resumit ràpidament i deixant d'explicar un munt de coses, al cap de dos mesos ja és allà.
 Els metges de l'equip li diuen que te condicions per poder ser un bon classicoman, clar estar, en un equip belga o destaques en les clàssiques o estas perdut.

La decisió es dura a nivell emocional, deixant enrere família i entrant en un altre cultura, sobretot en una altre cultura ciclista.
 Però ell sap que és L' únic camí si vol seguir perseguint el seu somni. El somni de tot ciclista aficionat a les clàssiques. Poder ser amateur a bèlgica, l' embrió dels classicomans. L'olimp de tot ciclista.

Així doncs, ell empren aquest camí, un camí dificil, però un camí valent, i es que aquest esport es un esport de valents.
Ja fa dosmesos que és allà, poc a poc es va adaptant. Diria que ja està adaptat del tot.
Fins i tot ja comença a treure el cap i a lluir el seu maillot.
Em diu que tot es diferent, la manera de córrer, les curses, el respecte... Jo resumiria tot això que ell m'explica amb una paraula. Cultura ciclista.
Ell no sap si podrà complir el seu objectiu, ser professional, però ell sap que el pas que ha donat el donen molt pocs corredors, ell a optat per seguir perseguint el seu somni, i això a mi em mereix tots els respectes.
Ànims company, el ciclisme es del valents i lluitadors, i tu n'ets un.