dijous, 9 de març de 2017

Els sindicats, un partit polític més

Aquí us faig arribar el meu punt de vista.
La cosa em comença a fer llàstima. Mentre nosaltres, els afiliats i delegats sindicals ens trenquem les banyes defensant els drets dels nostres companys, vosaltres us dediqueu a fer precisament el que nosaltres sempre hem odiat que facin els empresaris.
Evidentment, vosaltres fareu i desfareu com us donarà la gana, però a comarques gironines tenim molt clar que es que ha estat al peu del canó a la FIA (abans) i a la FITAG (ara), nosaltres més que ningú sabem l'exel.lent equip que formen en Gabriel Tejada i tot el seu equip que heu esmentat a la carta.
Xapeau per ells, xapeau per la seva dedicació i per la seva entrega i aduja a les comarques oblidades per ugt Catalunya.
Aquí tenim les coses clares i els sentiments arrelats, i com molt bé sabeu es lluita per principis. Vosaltres, ara, amb la vostre maniobra voleu fer fora de males maneres allò que els afiliats vam escollir, com aquell empresari que es treu allò que no vol sense cap escrúpol.
Doncs bé, pel que fa a mi, i junt amb mi procuraré que diguem els màxims possibles,  en el precís moment que l'equip d'en Gabriel Tejada sigui expulsat per aquest sindicat, insofacto em podeu donar de baixa a mi.
Així que valgui aquesta carta com a a dimissió meva si es compleix el que abans he esmentat.
Durant anys m'he trencat les banyes defensant treballadors en nom d'UGT, m'he dedicat a dir i demostrar que la UGT es un sindicat diferent, cosa que en Gabriel Tejada sempre m'ha demostrat, i ara, perplexe, em trobo amb aquesta maniobra, digne de qualsevol partit polític de dretes.
Em fa llàstima dir-ho, però sento vergonya, autèntica vergonya.
Podria ser groller, dir-vos el nom del porc a tots aquests que heu organitzat semblat cosa, però no em posaré a la vostre altura, no sou dignes de dir-vos sindicalistes.
No sou res més que allò que qualsevol sindicalista sempre a repudiat.
El camí de la vida és llarg, però el que tinc clar és que tothom recull allò que sembra, i permeteu-me, ara si, ser groller. Vosaltres heu sembrat merda
 

dimarts, 29 de novembre de 2016

Comandante

Es molt fàcil criticar el comunisme des del sofà de casa, mirant la tv de 50 polsades i amb calefacció a 23 graus.
Dir que a Cuba hi ha una dictadura ferotge.
I nosaltres? No estem en una dictadura encoberta?
Ens hem parat a pensar que tot allò que tenim depèn absolutament tot del capitalisme? La casa on vivim, el que mengem, la tv que mirem i la calefacció amb la qual ens escalfem.
Us heu parat a pensar aquells que, com la majoria, viviu al limit? El dia que us quedeu sense feina el banc executarà sense cap mena de problema el que està passant a cada barri de cada poble del país. Us desnonarà i quedareu a la mercè de qui sap qui, i tot allò que ara teniu i que us fa creure que sou qui sap què s'esvairà.
Llavors, des de sota un pont, o en algun centre d'acollida si teniu sort, amb els vostres fills i vosaltres mateixos passant gana, fred i miseria potser anel.lareu Cuba. Potser pensareu que allà ara mateix no estarieu sota un pont, els vostres fills no passarien gana i anirien a l'escola gratuïtament.
A occident mai ha interessat el comunisme i el per què es molt fàcil. Amb el comunisme no hi ha especulació ni cap mena de benefici econòmic per als grans capitalistes, per tant no interesa i s'ha de destruïr.
Cuba no és un oasis, però és cert que allà ningú passa gana, no existeix la pobresa infantil, tota la mainada té dret a l'escola gratuïta i tothom té un sostre.
Al món capitalista això no es així, la gent es mor de gana i de misèria.
Tots vivim sabent que tot és un muntatge, on tenim assumit que qui mana afavoreix el capitalisme ferotge, perquè sap que el dia que deixi de manar anirà a parar a un consell d'administració de l'empresa que hagi afavorit.
De dictadures n'hi ha moltes, i la que vivim nosaltres és molt ferotge.
No oblidem que tots nosaltres vivim en aquest món capitalista, i que qualsevol dia nosaltres podem estar en aquesta situació.
Obriu la ment, llegiu premsa lliure i veureu que el dimoni no porta cua, sinó que és una persona amb uns ideals que molts voldríem.
La gent som egoistes per sistema, i sempre volem allò que no tenim, però tal vegada viuriem en una societat més justa si tinguéssim clar que allò que ara tenim ho podem perdre tot, i que allò que volem a qualsevol preu potser mai serà nostre. Potser així veurem i respectarem que la manera de viure a Cuba no es una cruesa, sinó que és l' essència de la vida.
Viu i deixa viure.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Això son els valors del ciclisme?

Any rere any la mateixa història, amb el preocupant atenuant que la cosa va a pitjor.
Segurament si mireu aquest blog anys enrere segurament i trobareu posts similars.
Però res més lluny del que avui em porta a fer aquest post.
Cada inici de pretemporada llegeixo blogs i perfils de corredors en xarxes socials, uns encantats amb els seus respectius nous equps, altres maleïnt el seu anterior equip...
Però tots, o gairebé tots, passen pel mateix punt, han de pagar un preu molt alt per poder córrer d'amateur.
A dia d'avui ja no val allò que anys enrere er el que predominava en els equips. Valors i calendari. A dia d'avui sembla que només importa el famós "postureo".
Escolto, llegeixo, perplexe el que fan alguns joves corredors per poder córrer en determinats equips catalans, i dic catalans perquè son els que conec. Pagar!!
Pagar les bicis, pagar preparadors de l'equip. Pel cap baix un corredor a d'acoquinar 2000e per poder córrer en un equip "punter" català!
Però on em anat a parar! Amb quina cara se li pot demanar a un corredor que pagui per una bici? Que pagui per un preparador que no es el seu? Ens em tornat tontos o què?
I és més, que porta a un corredor a aceptar tal robatori?
Jo d' això en dic màfia! D' això en dic abusar dels pobres nanos que comencen! I a tot això que i diu la federació? S'ha de permetre això? Això es donar imatge d'equip? A costa de qui? Dels pobres corredors?
Des de fa anys s'ha instaurat quelcom que mai entendré. Com pot ser que un infantil, un cadet vagin amb bicis de 4000euros? On ha quedat la filosofia d'aquest esport? Son masses preguntes les que em faig, preguntes que em responen a la primera part del post, on em preguntava que porta a un corredor el acceptar pagar per córrer, ines que se li troba una explicació si vas a mirar curses de base. Ja no existeix, i si existeix es residual, la cultura ciclista de la humiltat i l' esforç, aquella que fa que un corredor mai demani res més que no sigui apendre apendre i apendre.
Valors que han quedat borrat amb el pas dels anys, valors que alguns encara intenten inculcar, però que veuen com la marea del postureo passa per damunt de tot i amb ella s'enduu tot el que troba al seu pas.
Una llàstima, perquè aquesta manera de ser i de fer acabarà amb l'escència i la màgia d'aquest meravellós i gran esport anomenat ciclisme.

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Ilerdense per sempre

Si dic que aquí es on he estat més feliç, se perfectament que no exagero. Durant els 5 anys que he estat en aquest grup d'amics he disfrutat, gaudit i aprés com un noi de 16 anys que comença.
La il.lusió que encomana la seva gent no te fronteres.
Puc dir, que a dia d'avui, aquest es l'equip per on tot corredor que comença hauria de passar. Apendre els valors que et dona el ciclisme tal i com l'entenem la gent que correm en aquest equip, son bàsics per poder entendre i estimar aquest esport.
Quan no era corredor d'aquest equip, sabia que un dia acabaria amb ells, perquè cap altre equip pot donar el que ells m'han donat, i disculpeu si no trobo la paraula exacte per definir-ho com cal.
Durant els 5 anys que he passat amb ells he conegut gent excepcional, gent amb la qual tindré un vincle de per vida, perquè amb ells hem viscut de tot, coses bones i coses dolentes, i cada una d'elles ens han fet més gran com a persones i com a grup.
El primer any, amb en Juande, Jose, Soler, Ivan, Luis, santi, el van seguir 4 anys més, amb el retrobament amb l'Andreu Vidal, en Xemari, i ara l'Adri, Dani i en Miquel que venen amb ganes... I uns quants més.
Però tant importants han estat ells com les persones que ens acompanyen a les curses, la Sandra, Olives, alfred, Albert, la Vane, Gemma, CHristian (con H) que any rere any han estat al peu del canó i que ells saben que sense ells això no seria ni de lluny el mateix. Gràcies de tot cor.
Amb 38 anys o sóc ilerdense o no sóc. La meva filosofia em diu que la paraula compromís es sagrada. Cada un a la vida té les seves coses, i les meves em fan no poder estar com jo crec que s'ha d'estar quan formes part d'un equip.
El pedalar m'ho ha donat tot, i així espero que siguin molts anys més, perquè sense la bici no se on seria avui, però si que se que gràcies a ella tinc la familia que tinc i tinc uns amics que sempre m'acompanyaran.
Es de justícia dir que son dues les persones que apuntalen aquest equip, son el motor i no tinc més que gratitud cap a ells. Jose i Juande, gràcies per brindar-me el plaer de ser amb vosaltres.
En Juande es una d'aquelles persones que passen dels 40 però tenen l'esperit de 16.
Ell m'ha demostrat que un gran ciclista o es de naixement, però que es fa al llarg dels anys. Un gran ciclista o es dins i fora. Tu ets un d'ells.
Ens seguirem trobant als entrenos, als dinars i allà on faci falta, perquè tots i cada un de vosaltres formeu part de la meva vida, de la vida.
Ilerdenses, sou molt grans!


diumenge, 2 d’octubre de 2016

La victòria d'un grup

Aquesta es una gran victòria, una grandíssima victòria. El que poca gent sap es que per poder veure aquesta imatge fan falta moltes coses. Les fotos semblen victòries individuals, però les fotos no reflecteixen el perquè de tot plegat. La foto d'aquesta victoria no seria possible sense les dues fotos que venen a continuació..
Aquesta per exemple, la foto d'una gran família....
Oo aquesta altre, corredora parats al costat de la carreter perquè ho han donat tot perquè el primer pugui aixecar els braços.
Faltarien més fotos, la dels acompanyants donant aigua, donant suport... Sense un no i a l'altre, sense l'ajuda de tots no i a victòria possible.
Les fotos reflexen un guanyador aixecant els braços, la foto, la copa, el ram, els perons... Tot això ho acapara un, però ell sap perfectament que allò es un èxit compartit, es la victòria de tots.
Els grans corredors son els que saben que això es així, cuiden als seus gregaris, perquè sense ells no i a foto. No i a res.

dimecres, 27 de juliol de 2016

Le tour

El resum seria que aquest tour a estat una tour de 21 curses.
Ha estat una lluita de 21 etapes i sense cap lluita per la general, on el patró d'aquest tour a dominat com a volgut, de cap a peus.
I es que allò que diuen que per guanyar has de voler guanyar ha quedat clar en aquest tour.
Chris Froome l'ha guanyat en 3 etapes, i en dues de les tres ho ha fet moralment.
La primera victoria moral va ser deixar al autoanomenat gran rival seu baixant un port de muntanya, mentre l'escarbat mirava les papallones el que anava a guanyar el tour va donar un cop a la moral del seu rival.
El segon calvot va ser camí de montpelier, on un totpoderos Sagan i un intel.ligent Froome amb un escuder cada un van jugar a ser ciclistes i van donar un altre cop d'afecte als seus rivals.
I la definitiva va ser a la cronoescalada, allà era l'home contra l'home, i com no podia ser d'altra manera va guanyar el millor, el que juga a guanyar, el que busca la victòria, el que te la moral per sobre de la resta.
Em descobreixo davant dos talents, Chris Froome, que m'ha robat el meu cor ciclista demostrant que juga a guanyar, i Peter Sagan, la classe personificada sobre la bicicleta. Quines exhibicions ens ha regalat.
I trist, trist perquè el meu cervell no aconsegueix entendre la última etapa de muntanya. Entre el 2 i el 4 classificat 40 segons. Que Quintana no ataqui ja no em ve de nou, que sigui un rodero tampoc... Però yates???? Un tiu jove!!!! Que te el podi del tour a 20 segons i no ataca?? Va homeeeee a mi em recullen amb pinçes si cal!
En fi, gran tour perquè ha estat un tour de 21 clàssiques, i els dos únics que han lluitat la general han fet primer i segon, gran justicia. Quintana mai guanyarà un tour si no canvia d' equip o de mentalitat, o de les dues coses.


diumenge, 3 de juliol de 2016

Del caràcter al "postureo"

Cursa rere cursa es dona la mateixa situació. Els corredors "veterans" estan al davant, mentre que la majoria de joves no i son.
Molts a les cunetes, mirant la cursa que han iniciat i no han acabat. Immaculats, això si, amb una bici que ja voldria jo quan vaig començar com ells i inventant mil històries per justificar el perquè no estan allà davant.
Molts els sento parlar, perquè jo també estic a la cuneta o a la grupeta igual que ells, i la veritat, em cauen els collons a terra quan els sento parlar... Em fan pena... "Joder, es que no em porten a córrer enlloc" o "sort que ens em quedat... Estic fart de patir" o "mira aquest matat (referint-se a mi) com pedala només per acabar la carrera"... I un llarg etcètera de coses que em fan pensar...
On es el caràcter d'aquests joves? On es la raça de ciclista? On es allò pel qual ens desvivim els vells?
Em passat de l'honor, la raça i el sacrifici al postureo pur i dur, a la coca cola amb els colegitas enclenxinats i amb les històries que son els millors del món a les xarxes socials.
Un ciclista neix, creix i es fa... Almenys això vaig apendre jo. Ara ja venen ensenyats, o això creuen ells. I aquest es el gran problema, pensen que han d'exigir sense abans demostrar.
Als meus temps no era així, potser per això hm'he fet ciclista amb uns valors molt diferents dels quals em sento orgullós.

diumenge, 19 de juny de 2016

El perill

Fa molts anys que competeixo i sempre s'ha parlat del mateix i sempre he arribat a la mateixa conclusió. El perill el posem els corredors.
Mai he vist anular una carrera començada per temes de la climatologia. Mai.
He corregut plovent, amb rafegues de vent que quasi et tombaven, amb neu, amb fred, amb calamarsa...
Tothom sap que igual que amb el cotxe quan plou extremem les precaucions, amb la bici es exactament igual. He sortit a entrenar mil cops plovent... Frenes abans, no toques el fré en plena curva... En definitiva, utilitzes el sentit comú.
Que passa quan tot això passa en cursa? Doncs que molts perden el sentit comú. N'he vist de tots colors, he vist veritables camikazes sobre la bici i sense cap mena de control, tirant a la gent a terra, jugan-se el seu físic i els dels altres.
Qui es el que possa el perill? La carretera o els imbècils que no tenen res al cap?
He corregut en circuits on el seu traçat et diria que el pots definir com a perillós, i cap caiguda. He corregut per autopistes on hi han hagut caigudes fortes, molt fortes.
Jo sóc adicte a curses amb pluja, a curses com la paris-roubaix, com la Clàssica Isaac Galvez, a correr plovent, nevant... I que ha passat sempre? Doncs que curses tant boniques sempre han estat qüestionades per els quatre pallassets que no tenen res al cap, i que massa sovint provoquen autèntiques caigudes. Però no per el recorregut ni per la climatologia no, per culpa d'ells. Perquè no saben anar amb bici i es pensen que la paraula sec i moll vol dir el mateix.
Les curses les han fetes grans els corredors, paris-roubaix, strade biance, troo bo leon, el giro fins i tot, totes elles curses amb recorreguts dificils "perillossos" i que encanvi tenen un prestigui enorme.

En resum, qui possa el perill som nosaltres mateixos, mai el recorregut ni el temps.