La vidna es plena de petites victories i de grans reptes.
Aquell dia em vaig llevar, potser duia 6 dies en aquell llit. Va apareixer l'infermera amb aquell aparatet de plàstic. Un tub per on bufar, i tres compartiments amb una boleta a cada un.
"Tens que bufar i fer arribar les tres boletes a d'alt de tot"... Que fàcil, vaig pensar... Bufo i sorpresa, un dolor espantos al pit i ni la primera bola va arribar a d'alt.
Puffff... La moral per terra i un reguitzell de sensacions recorren el meu cos. Aquell aparatet insignificant em va fer veure el fet pols que estava.
Penso: - que puc fer?... Lluitar i fer pujar les tres boletes a d'alt de tot. No vaig dubtar ni un segon que allò era l'únic pensament possible.
Els seguents dies en aquell hospital van ser durs, però aquell petit gran objectiu em va marcar una meta. Bufar, bufar i bufar.
Petits passos que em feien sentir gran. Veia desfilar metges, infermeres... Tots em cuidaven i pocs entenien aquella obsessió per fer pujar les tres boletes.
Vivia per allò, perquè en el fons sabia que quan aquelles tres boles puguessin allà d'alt jo estaría recuperat, o si més no, això volia creure.
Bufava a totes hores, d'amagat també, perquè em van dir que ho havia de fer, però sense passar-me.
Després de 5 dies ho vaig aconseguir.
Va ser una lluita personal, una victoria buscada amb un resultat esperançador.
Recordo una canço de la marató de tv3 que diu:
"Tens el teu cor,
Tant ple de vida,
Correr l'amor,
Per la teva sang,
No desesperis mai
Tingues paciència
Que el meu amor
Vindrà a les teves mans"
La vida et possa a prova, la vida es plena de petites victories i de grans reptes.
Qui no lluita es perquè no vol.
"Si lluites pots perdre, si no lluites estàs perdut" aquest es el lema que m'acompanya des que aquelles tres boletes van arribar a d'alt de tot.
