Quan penso amb el ciclisme actual penso
sincerament que no és el meu.
Si parlem del ciclisme professional el veig un
ciclisme ultraconservador i un ciclisme massa bloquejat, sobretot a les grans
voltes. Jo a les grans voltes, per exemple reduiria el nombre de corredors per
equip a sis.
Però on veritablement veig que el ciclisme
actual no és el meu es en les categories inferiors.
Començant per l’estat en general de les curses
i acabant pels propis corredors.
L’estat de les curses es lamentable. Veure
sortir 30 corredors en curses de cadets o 40 o 50 en juvenils em dol.
Em costa entendre on erradica el problema,
suposso que és una mica de cada lloc, però el que està claríssim es que la
mentalitat ha canviat, i segons el meu criteri a pitjor.
El dopatge és un problema, i gran, però la
solució és facilissima. Tolerància zero. És compleix? La resposta és encara més
fàcil. NO. Un exemple flagrant és veure Roberto Heras fent un anunci sobre la
tolerància zero en el dopatge, ell que va donar possitiu i li van retirar la
vuelta a espanya. I sobretot, veure que el dopatge està acceptat entre
corredors.
Masses vegades he viscut com els joves que
pujen estan més preocupats del material que porten i lo “guapos” que van, que
no pas de fer uns bons entrenaments. Sembla que lo principal a passat a ser
secundari. Sembla que els entrenaments bons és fan en dissabte amb la “grupeta”,
per poder possar al facebook lo ràpid que han anat i ensenyar les flamants
rodes noves. Ciclisme 2.0
No ajuda gaire veure com desde les federacions
es promociona més el ciclisme d’oci que no pas el de competició. No tinc
absolutament res en contra del ciclisme d’oci, al contrari, però desde el meu
punt de vista no calen federacions per gestionar aquests tipus de ciclisme, si
més no no li calen recursos ec’onomics, i cal centrar tots aquets recursos en
les curses de ciclisme de competició. Però per desfràcia ja sabem tots que les
eleccions a la federacció es guanyen tenint als clubs de cicloturisme contents.
La marxa de joves talents de Catalunya també és
un grue problema, i és que si un corredor vol ser professional està gairebé
obligat a marxar cap al nord, la llista de catalans que ho han fet és llarga, i
el procés continua.
La
solució passa per fer el que fan en els llocs on les coses és fan bé, però aquí
seguim encaparrats en fer com una mena de privatització del ciclisme, aquí si
no pagues no hi ha ciclisme. Som la riota de mitja peninsula, però a la
federació son llestos i saben que la majoria de corredors treballem i podem
pagar una inscripció, i com ja és habitual a catalunya mai és pensa en el dèbil,
el fort paga i la resta va tot darrere. En el seu dia vaig proposar que els s23
no paguessin, i ja veieu el cas que em van fer. També cal dir la poca
involucració de la majoria d’aquests s23.
En resum, no m’agrada i no m’identifica aquest
ciclisme ni els personatges que el gestionen.