dimarts, 17 de juny del 2014

ciclisme d'avui

Quan penso amb el ciclisme actual penso sincerament que no és el meu.
Si parlem del ciclisme professional el veig un ciclisme ultraconservador i un ciclisme massa bloquejat, sobretot a les grans voltes. Jo a les grans voltes, per exemple reduiria el nombre de corredors per equip a sis.
Però on veritablement veig que el ciclisme actual no és el meu es en les categories inferiors.
Començant per l’estat en general de les curses i acabant pels propis corredors.
L’estat de les curses es lamentable. Veure sortir 30 corredors en curses de cadets o 40 o 50 en juvenils em dol.

Em costa entendre on erradica el problema, suposso que és una mica de cada lloc, però el que està claríssim es que la mentalitat ha canviat, i segons el meu criteri a pitjor.

El dopatge és un problema, i gran, però la solució és facilissima. Tolerància zero. És compleix? La resposta és encara més fàcil. NO. Un exemple flagrant és veure Roberto Heras fent un anunci sobre la tolerància zero en el dopatge, ell que va donar possitiu i li van retirar la vuelta a espanya. I sobretot, veure que el dopatge està acceptat entre corredors.
Masses vegades he viscut com els joves que pujen estan més preocupats del material que porten i lo “guapos” que van, que no pas de fer uns bons entrenaments. Sembla que lo principal a passat a ser secundari. Sembla que els entrenaments bons és fan en dissabte amb la “grupeta”, per poder possar al facebook lo ràpid que han anat i ensenyar les flamants rodes noves. Ciclisme 2.0

No ajuda gaire veure com desde les federacions es promociona més el ciclisme d’oci que no pas el de competició. No tinc absolutament res en contra del ciclisme d’oci, al contrari, però desde el meu punt de vista no calen federacions per gestionar aquests tipus de ciclisme, si més no no li calen recursos ec’onomics, i cal centrar tots aquets recursos en les curses de ciclisme de competició. Però per desfràcia ja sabem tots que les eleccions a la federacció es guanyen tenint als clubs de cicloturisme contents.

La marxa de joves talents de Catalunya també és un grue problema, i és que si un corredor vol ser professional està gairebé obligat a marxar cap al nord, la llista de catalans que ho han fet és llarga, i el procés continua.
 La solució passa per fer el que fan en els llocs on les coses és fan bé, però aquí seguim encaparrats en fer com una mena de privatització del ciclisme, aquí si no pagues no hi ha ciclisme. Som la riota de mitja peninsula, però a la federació son llestos i saben que la majoria de corredors treballem i podem pagar una inscripció, i com ja és habitual a catalunya mai és pensa en el dèbil, el fort paga i la resta va tot darrere. En el seu dia vaig proposar que els s23 no paguessin, i ja veieu el cas que em van fer. També cal dir la poca involucració de la majoria d’aquests s23.
En resum, no m’agrada i no m’identifica aquest ciclisme ni els personatges que el gestionen.