Un orgull

 

La temporada ha arribat a la seva fi, a mi personalment se’m  ha fet curta. Curta per diferents motius, un perquè el meu estat de forma ha arribat a les dues ultimes curses, l’altre pels pocs quilometres que he fet i per tant la manca de ganes de deixar de pedalar uns dies i sobretot i per sobre de tot quan un està a gust en un lloc tot és fa curt.

Aquest any canviava d’equip, i anava a córrer on feia molt de temps que volia córrer... a l’Ilerdense, que en uns mesos m’ha obert les portes de bat a bat, on he viscut moments que no havia viscut en tota la meva època de ciclista i on he conegut gent increïble.

 Un pensa que quan arriba a certa edat hi ha coses que canvien en la mentalitat d’un, o més ben dit,  la gent   et diu “quan siguis gran pensaràs d’una altre manera, no seràs tan reivindicatiu  i radical” em deien, als meus 34 encara ho sóc més...

Aquest any he tornat a sentir-me corredor, vull dir, he tornar a sentir el que és treballar en equip, i per a mi aquesta és una cosa vital en la meva manera d’entendre el ciclisme, la paraula equip s’utilitza molt alegrement actualment  sense saber el seu veritable sentit.  Fer pinya, ser tuts un i anar tots a una, donar valor a tot el que costa moure tot el que envolta al mon ciclista.

Per a mi aquest any ha estat inoblidable, he disfrutat, he rigut, m’he sentit  apreciat.... aquest any m’he tornat a sentir corredor i això  ho heu fet vosaltres... Jordi, Jose, Sandra,  Luis, Mari, Juande, Ivan, Olga,  Salva, Christian,  Vane, Olivés,  Inma  i nuria... i els respectius xurumbeles!

Un orgull haver compartit moments tan grans amb vosaltres!

AH! Que això no és un acomiadament ! Que ja estic de pre-temporada jo, o sigui que poseu-vos les piles que la cursa del gall d’indi ja està aquí!

La meva humil opinió

Com passa aquests últims anys, cada final de temporada és posa en qüestió el model de ciclisme que volem, de si fem bé o fem malament, i tingui raó un o raó l’altre el nostre ciclisme tal i com jo l’entenc se’n va a orris.

Quan jo vaig començar en això del ciclisme era juvenil, i d’això ja fa uns 18 anys, llavors sortien 150 corredors a les curses de juvenils i altres tants a les de amateur. Tot anava relativament bé i crec que ningú va pensar en el que podia passar anys desprès.

Fins a dia d’avui el ciclisme ha estat la meva passió, i en aquests anys les he vistes de tots colors i he corregut en totes les categories possibles.

Fa cossa de 10 o 12 anys vaig tornar desprès d’una parada i vaig córrer a la categoria sènior-m30, i vaig estar un any, guanyant la challeng catalana sènior i fent segon absolut, el campionat de Catalunya i el de Barcelona i un bon grapat de curses. Vaig voler passar a elit hi i vaig estar 5 anys, vaig tornar a master i vaig tornar a elits. En aquests dos passos a la categoria master vaig comprovar un increïble canvi, el primer cop, entrenant 2 o 3 dies entre setmana estava davant, quan vaig tornar, desprès d’haver estat 5 anys a elits el nivell havia canviat molt, però que molt. Vaig veure que l’essència d’aquella categoria havia deixat de tenir sentit i sota el meu punt de vista ara no te sentit.  Aquesta categoria és va crear com una categoria d’esplai, per gent que no te temps d’entrenar gaire i que te el cuquet de la competició.

La immensa majoria (que no tots)  de corredors masters poden estar perfectament a elits, ja que el nivell de la categoria elit a baixat molt respecte a anys anteriors. En general el nivell ha baixat a per tot, des de cadets, juvenils... ja no hi ha 150 corredors per carrera, sinó que son 40 o 50 a tot estirar, i evidentment, a menys quantitat menys possibilitat hi ha que passin corredors.

A mi m’encantaria poder córrer a master, però quan miro a la categoria d’elits i veig el numero de corredors que hi ha penso que el meu lloc està a elits, penso que si jo fos organitzador voldria una participació alta de corredors, pel contrari si jo organitzo una curs i em venen 20 corredors m’ho pensaré molt avanç de tornar-hi, i si mireu una classificació veureu que una gran majoria és gent de més de 30 anys.

Us prometo que jo estaria encantat de poder dir “ostia, som 150 corredors a cada cursa i els s23 em treuen els ulls perquè entrenen la ostia i jo no puc amb ells” i llavors diria, “vaig a master, que es el lloc que em pertoca per la meva edat, perquè treballo i sobretot  perquè venen els joves per darrere amb una trampera increïble”, us juro que m’encantaria, però per desgracia no es així i si pensem egoistament  la cosa no canviarà.

Podem reunir-nos, parlar del com fer-ho, parlar de solucionar el problema... però  si us estimeu el ciclisme com jo, penseu amb el cor, però també amb el cap, que això no és soluciona estan sentat a casa a esperar que els altres ho arreglin tot.

Tothom pot córrer allà on li vingui de gust, però penso que s’ha de pensar en el futur de la categoria trampolí a pro’s, que no és altre que amateur, i si en aquetes curses no hi ha participació no hi ha carreres, i si no hi ha carreres no hi ha futur.

Reflexionem, pensem  i actuem...

Un es massa

Cada cop que sento una noticia d’un ciclista atropellat el cor se’m encongeix. La setmana passada va ser el professional Victor  Cabedo, però masses vegades sentim la noticia, masses, i una ja és massa.

M’emprenya molt veure la falta de cultura que tenim en aquest mon, la falta de respecte cap als usuaris de la bicicleta és inadmissible i el que més m’esparvera  és veure que no és fa res des d’ensenyament per posar fil a l’agulla i que aquest respecte és faci desde les escoles.

Tots els que pedalem sabem del perill que tenim quan sortim  a la carretera, jo sense anar més lluny fa dos anys un cotxe va trencar el retrovisor  dels seu cotxe contra el meu cul i em va deixar la marca del seu pneumàtic marcat a la sabata, tot això en una recta de més de 2km i amb una visibilitat excel·lent. Aquell dia si aquell cotxe arriba a anar un pam més a la dreta potser avui no estaria escrivint això. El cotxe no es va parar, va fugir.

Se sobradament que també hi ha ciclistes imprudents, però penseu que el ciclista es extremadament vulnerable quan està sobre de la bicicleta i qualsevol cop pot ser letal.

SIUSPLAU RESPECTE AL CICLISTA, SIUSPLAU FOMENTEM LA CULTURA DEL RESPECTE!  

Porcs

Aquest és el resultat de qualsevol carrera ciclista. Tot l’avituallament que cada un porta a la sortida a terra de qualsevol cuneta.

M’indigna molt veure lo porcs que poden arribar a ser els corredors, ja siguin amateurs o professionals. Veure per la tv com un corredor que està rebent avituallament del cotxe d’equip i llença el bidó d’aigua a la cuneta de la carretera m’entristeix i em fa sentir vergonya. Si tens el cotxe al costat que costa tirar el bidó d’aigua o la resta de deixalles que un corredor pot portar a les butxaques del Maillot dins del cotxe? Em fa pena quan el senyor locutor de la tv diu que la formula 1 també contamina.... i? O sigui que com que un esport contamina tots poden contaminar?

 Veure quan els corredors pugen muntanyes per paratges  meravellosos i llençes tot el que poden a terra em fa sentir trist, m’indigna i m’emprenya.

I en les curses de categories inferiors passa el mateix... que costa guardar-se els envol toris de les barretes energètiques a les butxaques del Maillot? No clar, és més bonic jugar a ser pro’s i llençar tota la merda a terra .

Conservar el medi ambient  és ser curos en aquest tipus de conductes. A mi m’agrada trobar les coses netes i per tant jo no embruto. Feu el mateix, que no costa res.

No fa falta!

Diuen que per gustos els colors, i a mi aquesta vuelta a espanya no m'està agradant.
Sembla que s'ha entrat en un rol en que l'espectacle ha de ser rampes com més dures millor i sota la meva opinió no és així.
Rampes durissimes del 30% que no treuen cap a res, no és pot atacar, és va a ritme (si és que es pot).
Si l'espectacle és veure corredors arribant a meta vomitant aquest no és el ciclisme que jo vull.
És evident que hi haurà a qui li agradi, i com he dit al principi, per gustos els colors.
Jo tinc clar que en les rampes d'un port de muntanya s'hi pot donar un gran espectacle, però fins un punt... de res serveix possar rampes tan dures si després els corredors no poden atacar.
M'agradaria que en l'etapa d'ahir haguessim vist un a un tots els corredors pujar per allà, i crec que l'espectacle s'hagues convertit en un lamentable reguitzell de corredors patint inumanament.
Per sort, ja hi han corredors que han criticat això .
NO caiguem en l'error de començar a tirar assfalt als camins rurals, o al final les curses acabaran totes discorrent per les pistes d'esquí.

Companyerisme

A vegades, quan corres en un equip s’ha de tenir present el que vol dir.

La paraula equip és fa servir molt a la lleugera, tots sabem que molta gent va a córrer en un equip perquè li donguin roba o fins i tot una bici, i evidentment el sentit de la paraula equip es immensament molt més grans.

En els equips modestos (la majoria) molta gent treballa, i els seus director i tècnics també. En les carreres dels mesos d’estiu la calor és una de les enemigues dels ciclistes i més quan vas a córrer i no tens a algú que et pugui donar aigua. Aquí entra el companyerisme dels corredors de l’equip.

És evident que quan un córrer el seu objectiu és poder acabar la carrera, és fer-ho lo millor possible i moltes vegades aquest pensament ens encega a nivell personal i no ens deixa veure el sentit d’ajudar a un company que et pot necessitar.

Quan tot aquest conglomerat de coses passa un ha d’interposar el fer el “puesto” a ajudar el company que te opcions reals de guanyar la carrera.

Un cop un és queda sense opcions a la carrera val més plegar i poder ajudar al seu company  i donar-li un bidó d’aigua que no pas encaparrar-se a poder acabar la carrera en una posició remota.

Això és companyerisme, això  és  córrer en equip, això és ser un company...

Falta de respecte

Falta de respecte, poca vergonya, falta de cultura ciclista... i un llarg reguitzell de qualificatius més durs que em venen al cap però que per respecte no els diré.

Tot això és el que em ve al cap després de la situació que vaig viure a la carrera de la sénia, i és que hi ha alguns corredors que no és mereixen portar un dorsal a l’esquena, els hi fa falta saber ser ciclistes avanç  de tot.

La carrera feia 11 voltes per un impressionat circuit, i en el km 1 hi havia un repetxo, aprofitat pels equips per situar un auxiliar per donar aigua. Feia moltíssima calor i clar, al passar per aquell punt tothom volia aigua i clar, l’auxiliar en qüestió te dues mans i aquests corredors que és creuen pro’s anaven 5 o 6 corredors junts del mateix equip. Evidentment l’auxiliat de més de 70 anys i tota una vida dedicada i entregada a la bicicleta no tenia mans per tots, lògic, evidentment.

Doncs sentir les paraules que vomitaven alguns d’aquests corredors contra aquest auxiliar em van deixar de pasta de moniato. Com és pot ser així de gilipolles? Com es pot tenir aquesta falta de respecte? Com és pot ser d’aquesta manera?

On han quedat els valors que t’ensenya la bicicleta, on ha quedat el respecte i el  companyerisme que dona aquest esport?

Vull aprofitar per donar les gracies per l’aigua que ens van donar la família de l’Alex, en Davis Padilla i en Librado, gràcies de veritat.

cadets, juvenils, master i pro's?

Se que el últim post anava en la mateixa direcció que aquest, però com més temps passa més clar ho tinc. Ho fem un cop de volant dràstic o això se’n va a la merda, i ho dic amb la ma al cor.

La ultima? La cursa del Plà de Santa Maria, una carrera històrica del calendari català que canvia de categoria i passa a ser master. Plà de Santa Maria, Vinyols i els Arcs, Navàs... i moltes d’altres que han estat anul·lades.

No dic tot això només per criticar-ho, ho dic perquè em dol veure com tot s’enfonsa i ningú aixeca el crit de guerra, tothom, ho gairebé tothom  esta calladet  esperant  esdeveniments, esdeveniments, que potser quan arribin seran tard.

No entenc com la gent jove no és preocupa de moure’s per trobar solucions, no entenc com la federació no ha demanat reunions amb ningú ( jo si que l’he demanada a la federació i estic a l’espera de confirmar data).

M’encantaria que el dia que es faci aquesta reunió pogués venir tothom, però no a escoltar, sinó a participar, a aportar possibles solucions, a dir el que cada un pensa i és que si no ho fem nosaltres qui ho farà? A mi al cap i a la fi estic aquí perquè disfruto corrent amb bici, perquè m’encanta i perquè es la meva gran passió... Però a mi no m’hi va el futur....

Així que si volem arreglar algo ho em de fer entre tots, però sobretot els joves son els que han de donar la cara, perquè sou vosaltres els que si que us hi jugueu el vostre futur!