Sens dubte que aquest seria el meu ciclisme, la meva manera entendre el
ciclisme.
Roubaix, flandes, tour, giro, lombardia, milan
sant remo, lieja... i tots els seus trotamons, Mercks, Vlaeminck, Museeuw,
Moser, Bartali, Anquetil... i un munt més d’herois que podrien escriure pàgines
de llegenda, pàgines d’autentic ciclisme... Aquelles pàgines que feien que un
corredor guanyes al febrer i a l’octubre.
Etapes de 400Km on els corredors paraven a les
cases de la gent a menjar, es reparaven ells mateixos les avaries i pujaven per
ports sense asfaltar.
Aquets dies fullejant un llibre que em van
deixar em va sorpendre un corredor... un belga... Roger De Vlaeminck, guanyador
de 4 roubaix, 1 flandes, 1 lieja, 2 Lombardia i cap gran volta.. No el tenia
present, però em va agradar perquè potser representa el meu ciclisme, el de les
clàssiques.
Mirant i remirant llibres antics i estaria
hores, veure com ha canviat el ciclisme m’entristeix, i és que entre etapes de
400Km parar a menjar a casa de la gent, reparar-se la bici i el que tenir avui
dia hi ha d’haver un punt intermig. Ni una cosa ni una altre.
Però evidentment em quedo amb les llegendes
del meu ciclisme, en com es buscaven la vida per anar a córrer als llocs, tot
era una aventura, tot era una grandíssima experiència, àrreu és respirava autèntic
ciclisme...
Aquells organitzadors que es buscaven la vida
per treure cales de sota les pedres, que es desvivien per aques apassionant
esport...
D’aquell ciclisme en queda ben poc, per no dir
res, però avui he parlat del ciclisme d’ahir i podria escriure, escriure i no
parar. Com ja vaig dir en el post anterior “ciclisme d’ahir, d’avui i de demà”
el pròxim serà el ciclisme d’avui...
