Dissabte va ser un dia estrany, va ser la ultima carrera de l’any, i a la línia de sortida vaig entendre que allò no era normal. No pas perquè fos la ultima carrera de l’any, sinó per tot el que em va passar pel cap a la línia de sortida i pels nervis que tenia al damunt.
A la línia de sortida els nervis estaven dintre meu, com un juvenil a la seva primera carrera.
Llavors, et venen al cap mil i una cosa, entre elles les que no han anat bé durant l’any, l’estat de forma, els resultats... i sentir aquells nervis et fa veure que tot està correcte, que continues sentint el mateix que senties a la primera carrera de juvenils i que tot està on ha d’estar.
Algú em va dir que quan perds la il·lusió o perds tot, i es ven cert, quan no tens ganes de fer una cosa, quan et fa mandra, quan trobes mil i una cosa a fer avanç de fer aquella cosa malament vas, vol dir que ja no tens il·lusió per aquella cosa. En el meu cas aquella cosa es la bicicleta...
Moltes vegades m’han preguntat com pot ser que després de tants anys de pedalar i de competir encara tingui il·lusió per continuar i continuar pedalant i la resposta no la se, i la veritat, tampoc la vull saber.
M’agrada, m’apassiona, m’entusiasma, però sobretot m’omple...
