diumenge, 3 de juliol del 2016

Del caràcter al "postureo"

Cursa rere cursa es dona la mateixa situació. Els corredors "veterans" estan al davant, mentre que la majoria de joves no i son.
Molts a les cunetes, mirant la cursa que han iniciat i no han acabat. Immaculats, això si, amb una bici que ja voldria jo quan vaig començar com ells i inventant mil històries per justificar el perquè no estan allà davant.
Molts els sento parlar, perquè jo també estic a la cuneta o a la grupeta igual que ells, i la veritat, em cauen els collons a terra quan els sento parlar... Em fan pena... "Joder, es que no em porten a córrer enlloc" o "sort que ens em quedat... Estic fart de patir" o "mira aquest matat (referint-se a mi) com pedala només per acabar la carrera"... I un llarg etcètera de coses que em fan pensar...
On es el caràcter d'aquests joves? On es la raça de ciclista? On es allò pel qual ens desvivim els vells?
Em passat de l'honor, la raça i el sacrifici al postureo pur i dur, a la coca cola amb els colegitas enclenxinats i amb les històries que son els millors del món a les xarxes socials.
Un ciclista neix, creix i es fa... Almenys això vaig apendre jo. Ara ja venen ensenyats, o això creuen ells. I aquest es el gran problema, pensen que han d'exigir sense abans demostrar.
Als meus temps no era així, potser per això hm'he fet ciclista amb uns valors molt diferents dels quals em sento orgullós.