Quan sento les paraules
productivitat, competitivitat... em poso malalt, i més quan surten
d'alts càrrecs s'empresses.
M'explico. Que vol dir ser
competitius segons els empresaris? Vol dir cobrar poc i tenir una
misèria de sous i produir molt...
I jo dic que és fals,
totalment fals! Ser competitius és molt més. Convido a tots els
empresaris que en època de “vaques grasses” van col·locar a
tots els seus afins i amiguets en càrrecs intermitjos, altrament dit
paràsits... Aquells que disposen de telefon d'empresa, de cotxe
d'empresa, de dietes i que sobretot és reconeixen perquè quan
arriben a la feina cap a les 10 del matí no saben on anar a perdre
el temps... aquests son els veritables càncers de les empresses. No
pas el pobre operari que va a fer les seves 8h aguantant les
inclemències d'aquests paràsits.
Tenen alguna
responsabilitat els operaris? Evidentment que si, però les empresses
ja disposen de convenis col·lectius per poder solventar això, en
canvi els operaris estan a la merce del temps.
Sempre a totes les
empresses retallen en els operaris, aquells que son el pal de paller
de les empresses i que d'ells depèn la sostenibilitat d'aquesta.
Que em de ser més
productius? D'acord! Que els temps han canviat? D'acord! Que la teta
ja no raja com avanç? D'acord! Que els bancs no donen crèdit?
D'acord! Tot el que vulgueu, a tot i podem buscar una explicació...
Però el que de cap de les
maneres te explicació és que les hòsties sempre van en la mateixa
direcció, sempre rep el més dèbil, el de baix de tot.
Comencem a dir les coses
pel seu nom i comencem a assumir que la improductivitat no és només
cosa de l'operari, i que la competitivitat és només cosa de
l'empresari.
Mireu els organigrames de
les empresses, feu una reflexió i tindreu la resposta al perquè de
tot plegat.
