Cada final de temporada penso el mateix, el què em queda... i no ho dic en el sentit material, sinó en el sentimental. Passats els anys m’he adono que la bicicleta m’ha donat moltes coses, però sobretot m’ha deixat molts bons amics, sobretot quan la bici ha passat a ser una afició.
Sóc una persona altament competitiva i m’emprenyo molt quan les coses no surten bé, no entenc aquells corredors que no tenen cap mena d’ambició sobre la bici, que estan en un equip per estar-hi o per el que els puguin donar i que només pensen en ells mateixos i que es pensen estrelles i que sempre acaben estrellats... son els corredors que passen per davant meu sense solta ni volta i que al cap dels anys cauen en l’oblit.
Jo sempre em quedo amb el positiu, amb els corredors que ho donen tot i que no esperen res a canvi, aquells que ho donaries tot per ells, els grans corredors com a persones, sense importar-me si son guanyadors o no... aquells amb els quals disfrutes pedalant al seu costat, sigui entrenant o competint, son aquells que passat els anys encara estan en el teu pensament, aquells que han fet que per a mi la bicicleta sigui una satisfacció a l’hora de conèixer persones...son tantes les persones que em venen al cap, tantes... moltissima gent que viu i veu el ciclisme com jo el veig...
Quan veig tot el que em queda endarrere es quan veig la grandesa d’aquest esport...
