Aquesta imatge per a mi defineix al 100x100 el perquè de tot plegat, el perquè la Paris-Roubaix es com es, perquè és la més gran entre les més grans... Tot un poble s'aboca a treballar perquè així sigui.
Aquest diumenge es va celebra una altre edicció, altre cop sense pluja, una condició climatologica que normalment acompanya aquesta cursa i que aquests ultims anys no apareix.
Brutal la quantitat de gent que hi havia, fins i tot va condicionar la cursa, ja que dos dels quatre que anaven al cap de cursa van perdre contacte per dues topades amb la gent.
Un cop més Favian Cancellara va demostrar la seva superioritat, però em quedo amb el segon classificat, un jove de 24 anys, Sep Vanmarcke, que va lluitar de tu a tu i fins i tot sent massa generos amb cancellara. La imatge final quen l'entrevistaven ho diu tot, emocionat abraçat al seu director. PASSIÓ!
I mentre mirava la Paris-Roubaix em diuen que Airan Fernandez guanya el Memorial Valenciaga, la cursa més important del calendari espanyol, on l'any passat ja la va guanyar un altre català, eduard Prades. Guanyar aquí avanç era sinonim de pasar a professionals, ultimament la cosa a canviat, però aquest nanu s'ho mereix, l'any passat ja va ser segon, i aquest any primer! dos anys dos doblets catalans, l'any passat Prades, Fernandez i aquest any Fernandez i Pedrero... molt bé!
