dimarts, 29 de novembre del 2016

Comandante

Es molt fàcil criticar el comunisme des del sofà de casa, mirant la tv de 50 polsades i amb calefacció a 23 graus.
Dir que a Cuba hi ha una dictadura ferotge.
I nosaltres? No estem en una dictadura encoberta?
Ens hem parat a pensar que tot allò que tenim depèn absolutament tot del capitalisme? La casa on vivim, el que mengem, la tv que mirem i la calefacció amb la qual ens escalfem.
Us heu parat a pensar aquells que, com la majoria, viviu al limit? El dia que us quedeu sense feina el banc executarà sense cap mena de problema el que està passant a cada barri de cada poble del país. Us desnonarà i quedareu a la mercè de qui sap qui, i tot allò que ara teniu i que us fa creure que sou qui sap què s'esvairà.
Llavors, des de sota un pont, o en algun centre d'acollida si teniu sort, amb els vostres fills i vosaltres mateixos passant gana, fred i miseria potser anel.lareu Cuba. Potser pensareu que allà ara mateix no estarieu sota un pont, els vostres fills no passarien gana i anirien a l'escola gratuïtament.
A occident mai ha interessat el comunisme i el per què es molt fàcil. Amb el comunisme no hi ha especulació ni cap mena de benefici econòmic per als grans capitalistes, per tant no interesa i s'ha de destruïr.
Cuba no és un oasis, però és cert que allà ningú passa gana, no existeix la pobresa infantil, tota la mainada té dret a l'escola gratuïta i tothom té un sostre.
Al món capitalista això no es així, la gent es mor de gana i de misèria.
Tots vivim sabent que tot és un muntatge, on tenim assumit que qui mana afavoreix el capitalisme ferotge, perquè sap que el dia que deixi de manar anirà a parar a un consell d'administració de l'empresa que hagi afavorit.
De dictadures n'hi ha moltes, i la que vivim nosaltres és molt ferotge.
No oblidem que tots nosaltres vivim en aquest món capitalista, i que qualsevol dia nosaltres podem estar en aquesta situació.
Obriu la ment, llegiu premsa lliure i veureu que el dimoni no porta cua, sinó que és una persona amb uns ideals que molts voldríem.
La gent som egoistes per sistema, i sempre volem allò que no tenim, però tal vegada viuriem en una societat més justa si tinguéssim clar que allò que ara tenim ho podem perdre tot, i que allò que volem a qualsevol preu potser mai serà nostre. Potser així veurem i respectarem que la manera de viure a Cuba no es una cruesa, sinó que és l' essència de la vida.
Viu i deixa viure.

dimarts, 22 de novembre del 2016

Això son els valors del ciclisme?

Any rere any la mateixa història, amb el preocupant atenuant que la cosa va a pitjor.
Segurament si mireu aquest blog anys enrere segurament i trobareu posts similars.
Però res més lluny del que avui em porta a fer aquest post.
Cada inici de pretemporada llegeixo blogs i perfils de corredors en xarxes socials, uns encantats amb els seus respectius nous equps, altres maleïnt el seu anterior equip...
Però tots, o gairebé tots, passen pel mateix punt, han de pagar un preu molt alt per poder córrer d'amateur.
A dia d'avui ja no val allò que anys enrere er el que predominava en els equips. Valors i calendari. A dia d'avui sembla que només importa el famós "postureo".
Escolto, llegeixo, perplexe el que fan alguns joves corredors per poder córrer en determinats equips catalans, i dic catalans perquè son els que conec. Pagar!!
Pagar les bicis, pagar preparadors de l'equip. Pel cap baix un corredor a d'acoquinar 2000e per poder córrer en un equip "punter" català!
Però on em anat a parar! Amb quina cara se li pot demanar a un corredor que pagui per una bici? Que pagui per un preparador que no es el seu? Ens em tornat tontos o què?
I és més, que porta a un corredor a aceptar tal robatori?
Jo d' això en dic màfia! D' això en dic abusar dels pobres nanos que comencen! I a tot això que i diu la federació? S'ha de permetre això? Això es donar imatge d'equip? A costa de qui? Dels pobres corredors?
Des de fa anys s'ha instaurat quelcom que mai entendré. Com pot ser que un infantil, un cadet vagin amb bicis de 4000euros? On ha quedat la filosofia d'aquest esport? Son masses preguntes les que em faig, preguntes que em responen a la primera part del post, on em preguntava que porta a un corredor el acceptar pagar per córrer, ines que se li troba una explicació si vas a mirar curses de base. Ja no existeix, i si existeix es residual, la cultura ciclista de la humiltat i l' esforç, aquella que fa que un corredor mai demani res més que no sigui apendre apendre i apendre.
Valors que han quedat borrat amb el pas dels anys, valors que alguns encara intenten inculcar, però que veuen com la marea del postureo passa per damunt de tot i amb ella s'enduu tot el que troba al seu pas.
Una llàstima, perquè aquesta manera de ser i de fer acabarà amb l'escència i la màgia d'aquest meravellós i gran esport anomenat ciclisme.

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Ilerdense per sempre

Si dic que aquí es on he estat més feliç, se perfectament que no exagero. Durant els 5 anys que he estat en aquest grup d'amics he disfrutat, gaudit i aprés com un noi de 16 anys que comença.
La il.lusió que encomana la seva gent no te fronteres.
Puc dir, que a dia d'avui, aquest es l'equip per on tot corredor que comença hauria de passar. Apendre els valors que et dona el ciclisme tal i com l'entenem la gent que correm en aquest equip, son bàsics per poder entendre i estimar aquest esport.
Quan no era corredor d'aquest equip, sabia que un dia acabaria amb ells, perquè cap altre equip pot donar el que ells m'han donat, i disculpeu si no trobo la paraula exacte per definir-ho com cal.
Durant els 5 anys que he passat amb ells he conegut gent excepcional, gent amb la qual tindré un vincle de per vida, perquè amb ells hem viscut de tot, coses bones i coses dolentes, i cada una d'elles ens han fet més gran com a persones i com a grup.
El primer any, amb en Juande, Jose, Soler, Ivan, Luis, santi, el van seguir 4 anys més, amb el retrobament amb l'Andreu Vidal, en Xemari, i ara l'Adri, Dani i en Miquel que venen amb ganes... I uns quants més.
Però tant importants han estat ells com les persones que ens acompanyen a les curses, la Sandra, Olives, alfred, Albert, la Vane, Gemma, CHristian (con H) que any rere any han estat al peu del canó i que ells saben que sense ells això no seria ni de lluny el mateix. Gràcies de tot cor.
Amb 38 anys o sóc ilerdense o no sóc. La meva filosofia em diu que la paraula compromís es sagrada. Cada un a la vida té les seves coses, i les meves em fan no poder estar com jo crec que s'ha d'estar quan formes part d'un equip.
El pedalar m'ho ha donat tot, i així espero que siguin molts anys més, perquè sense la bici no se on seria avui, però si que se que gràcies a ella tinc la familia que tinc i tinc uns amics que sempre m'acompanyaran.
Es de justícia dir que son dues les persones que apuntalen aquest equip, son el motor i no tinc més que gratitud cap a ells. Jose i Juande, gràcies per brindar-me el plaer de ser amb vosaltres.
En Juande es una d'aquelles persones que passen dels 40 però tenen l'esperit de 16.
Ell m'ha demostrat que un gran ciclista o es de naixement, però que es fa al llarg dels anys. Un gran ciclista o es dins i fora. Tu ets un d'ells.
Ens seguirem trobant als entrenos, als dinars i allà on faci falta, perquè tots i cada un de vosaltres formeu part de la meva vida, de la vida.
Ilerdenses, sou molt grans!


diumenge, 2 d’octubre del 2016

La victòria d'un grup

Aquesta es una gran victòria, una grandíssima victòria. El que poca gent sap es que per poder veure aquesta imatge fan falta moltes coses. Les fotos semblen victòries individuals, però les fotos no reflecteixen el perquè de tot plegat. La foto d'aquesta victoria no seria possible sense les dues fotos que venen a continuació..
Aquesta per exemple, la foto d'una gran família....
Oo aquesta altre, corredora parats al costat de la carreter perquè ho han donat tot perquè el primer pugui aixecar els braços.
Faltarien més fotos, la dels acompanyants donant aigua, donant suport... Sense un no i a l'altre, sense l'ajuda de tots no i a victòria possible.
Les fotos reflexen un guanyador aixecant els braços, la foto, la copa, el ram, els perons... Tot això ho acapara un, però ell sap perfectament que allò es un èxit compartit, es la victòria de tots.
Els grans corredors son els que saben que això es així, cuiden als seus gregaris, perquè sense ells no i a foto. No i a res.

dimecres, 27 de juliol del 2016

Le tour

El resum seria que aquest tour a estat una tour de 21 curses.
Ha estat una lluita de 21 etapes i sense cap lluita per la general, on el patró d'aquest tour a dominat com a volgut, de cap a peus.
I es que allò que diuen que per guanyar has de voler guanyar ha quedat clar en aquest tour.
Chris Froome l'ha guanyat en 3 etapes, i en dues de les tres ho ha fet moralment.
La primera victoria moral va ser deixar al autoanomenat gran rival seu baixant un port de muntanya, mentre l'escarbat mirava les papallones el que anava a guanyar el tour va donar un cop a la moral del seu rival.
El segon calvot va ser camí de montpelier, on un totpoderos Sagan i un intel.ligent Froome amb un escuder cada un van jugar a ser ciclistes i van donar un altre cop d'afecte als seus rivals.
I la definitiva va ser a la cronoescalada, allà era l'home contra l'home, i com no podia ser d'altra manera va guanyar el millor, el que juga a guanyar, el que busca la victòria, el que te la moral per sobre de la resta.
Em descobreixo davant dos talents, Chris Froome, que m'ha robat el meu cor ciclista demostrant que juga a guanyar, i Peter Sagan, la classe personificada sobre la bicicleta. Quines exhibicions ens ha regalat.
I trist, trist perquè el meu cervell no aconsegueix entendre la última etapa de muntanya. Entre el 2 i el 4 classificat 40 segons. Que Quintana no ataqui ja no em ve de nou, que sigui un rodero tampoc... Però yates???? Un tiu jove!!!! Que te el podi del tour a 20 segons i no ataca?? Va homeeeee a mi em recullen amb pinçes si cal!
En fi, gran tour perquè ha estat un tour de 21 clàssiques, i els dos únics que han lluitat la general han fet primer i segon, gran justicia. Quintana mai guanyarà un tour si no canvia d' equip o de mentalitat, o de les dues coses.


diumenge, 3 de juliol del 2016

Del caràcter al "postureo"

Cursa rere cursa es dona la mateixa situació. Els corredors "veterans" estan al davant, mentre que la majoria de joves no i son.
Molts a les cunetes, mirant la cursa que han iniciat i no han acabat. Immaculats, això si, amb una bici que ja voldria jo quan vaig començar com ells i inventant mil històries per justificar el perquè no estan allà davant.
Molts els sento parlar, perquè jo també estic a la cuneta o a la grupeta igual que ells, i la veritat, em cauen els collons a terra quan els sento parlar... Em fan pena... "Joder, es que no em porten a córrer enlloc" o "sort que ens em quedat... Estic fart de patir" o "mira aquest matat (referint-se a mi) com pedala només per acabar la carrera"... I un llarg etcètera de coses que em fan pensar...
On es el caràcter d'aquests joves? On es la raça de ciclista? On es allò pel qual ens desvivim els vells?
Em passat de l'honor, la raça i el sacrifici al postureo pur i dur, a la coca cola amb els colegitas enclenxinats i amb les històries que son els millors del món a les xarxes socials.
Un ciclista neix, creix i es fa... Almenys això vaig apendre jo. Ara ja venen ensenyats, o això creuen ells. I aquest es el gran problema, pensen que han d'exigir sense abans demostrar.
Als meus temps no era així, potser per això hm'he fet ciclista amb uns valors molt diferents dels quals em sento orgullós.

diumenge, 19 de juny del 2016

El perill

Fa molts anys que competeixo i sempre s'ha parlat del mateix i sempre he arribat a la mateixa conclusió. El perill el posem els corredors.
Mai he vist anular una carrera començada per temes de la climatologia. Mai.
He corregut plovent, amb rafegues de vent que quasi et tombaven, amb neu, amb fred, amb calamarsa...
Tothom sap que igual que amb el cotxe quan plou extremem les precaucions, amb la bici es exactament igual. He sortit a entrenar mil cops plovent... Frenes abans, no toques el fré en plena curva... En definitiva, utilitzes el sentit comú.
Que passa quan tot això passa en cursa? Doncs que molts perden el sentit comú. N'he vist de tots colors, he vist veritables camikazes sobre la bici i sense cap mena de control, tirant a la gent a terra, jugan-se el seu físic i els dels altres.
Qui es el que possa el perill? La carretera o els imbècils que no tenen res al cap?
He corregut en circuits on el seu traçat et diria que el pots definir com a perillós, i cap caiguda. He corregut per autopistes on hi han hagut caigudes fortes, molt fortes.
Jo sóc adicte a curses amb pluja, a curses com la paris-roubaix, com la Clàssica Isaac Galvez, a correr plovent, nevant... I que ha passat sempre? Doncs que curses tant boniques sempre han estat qüestionades per els quatre pallassets que no tenen res al cap, i que massa sovint provoquen autèntiques caigudes. Però no per el recorregut ni per la climatologia no, per culpa d'ells. Perquè no saben anar amb bici i es pensen que la paraula sec i moll vol dir el mateix.
Les curses les han fetes grans els corredors, paris-roubaix, strade biance, troo bo leon, el giro fins i tot, totes elles curses amb recorreguts dificils "perillossos" i que encanvi tenen un prestigui enorme.

En resum, qui possa el perill som nosaltres mateixos, mai el recorregut ni el temps.

dimarts, 19 d’abril del 2016

Juanjo Méndez

 No el coneixia personalment . Feia molt de temps que el seguia, molt.
De fet, en un moment de la meva vida va ser com un mirall per a mi.
Més enllà de les seves victòries, més enllà del mèrits aconseguits, que son molts i que son dignes de remarcar, el que més em va agradar d'ell va ser la seva superació personal, la seva voluntat de viure.

O
Més enllà de tot plegat es un tiu collonut, el qual vaig tenir el plaer de coneixer aquest diumenge passat i vaig poguer compartir taula amb ell . Un autèntic honor Juanjo

dilluns, 28 de març del 2016

Sagan

Es evident que al pronunciar el seu nom es pronunciar ciclisme. Millor dit, passió pel ciclisme. Veure'l córrer es un espectacle com a espectador que sóc de la seva manera d'entendre la bici com a passió i no com a obligació. Us recomano aquesta entrevista que a mi m'ha guanyat, si es que no em tenia guanyat http://www.biciciclismo.com/es/filosofia-sagan-yo-corro-por-pasion-no-por-ambicion-28-03-2016
La veritat es que es un fora de sèrie dins i fora de la carretera. Te una lectura de cursa que ja voldriem molts i la manera que te de córrer el fa un corredor 10. Un corredor a l'atac ara que avui dia aquest tipus de ciclisme està llen extinció.
Goooo Sagan

dimecres, 16 de març del 2016

Lliçons

La primera cosa que em va ensenyar i m'ensenya cada dia això del ciclisme es el concepte d'humilitat.
Saber qui ets i saber fins on pots arribar es la clau de volta per ser feliç a la vida i disfrutar d'aquest esport.
Però on vull anar a parar avui es en la paraula senzillesa. Es una paraula molt simple que separa un bon corredor d'un gran corredor. Es el que separa un corredor que sap guanyar i prou d'un altre que guanya i sap perdre. Diumenge aquesta persona va aconseguir la millor de les victòries que li he vist, la victòria de la senzillesa.
Molts corredors d'aquests que estan acostumats a guanyar, quan veuen que no poden optar a la victòria pleguen, abandonen, giren i cap al cotxe. Ell no, va arribar a 1h del vencedor de la cursa, va completar tot el recorregut tot i que al km 50 va perdre contacte amb els primers.
Ell va decidir seguir amb el recorregut, va completar els 120 km de la cursa tot i quedar eliminat.
Molts no i veureu res d'especial, jo si. Jo i veig la senzillesa d'un guanyador que sap arribar quan ja desmonten les tanques de l'arribada, i veig el sacrifici del qui no pot entrenar gaire entre setmana, i veig la passió i veig el respecte.
Les victòries no sempre son d'alt del podi, sovint les que t'ensenyen més son baix del podi, amb actes com aquest, amb lliçons que cal apendre i aplicar-se a un mateix.


dimarts, 8 de març del 2016

6° etapa circuito Montañes 2004

Ja han passat 16 anys, però recordo aquest dia com si fos avui.
6° etapa, 197 km (en van sortir 205km), etapa reina amb 3 ports de primera, 1 de segona i 1 de tercera.
Sortiem a Torrelavega, a nivell de mar pràcticament, i de sortida el port de la palombrera, de 21km i de primera.
Un company d'equip puntxa a l'inici del port, l'espero i diu que no va bé i abandona.... Aqui comença el meu calvari.
No aconsegueixo agafar el pilot, el ritme era molt alt i jo anava molt malament, diesel diesel.... mica en mica agafo algun corredor i anem fent un grupet.... Per dabant el que ens quedava era tota l'etapa, seguim agafant gent mentre n'hi han d'altres que van plegant... (donde vais mataos! Os quedan 190km!!!!) recordo sentir més d'un cop aquesta frase...
 Quin dia, es queda amb nosaltres una patrulla de la guardia civil que ens escorta durant tota la etapa (xapeau). A mitja etapa  ens ve un arbrit que ens diu que ens farà fora de cursa, nosaltres persistim, un quilòmetres més enllà ve un altre arbrit i ens diu que seguim, que estem dins de cursa.
L'ultim port va ser el collado de Hoz, de primera, en el descens cau l'aigüat del segle.
Arribem a meta, crec que erem uns 10-15 corredors, no ho recordo bé. Orgullosos, contents, i més quan ens van dir que estaven dins de control (van augmentar el fora de control per la duresa i per la climatologia).
Vaig arribar a l'hotel mort, destrossat... Però amb un sonriure de orella a orella.
Em quedava una etapa, 150 km més, de Potes a Santander. Una etapa "fàcil", amb tan sols 2 ports de tercera i que transcorria pel un meravellós desfiladero de Potes... Es va volar!!!! Però allà era, a Santander...
Sempre més tindré present aquella frase que em van dir en Xavi Tondo, "si acabes el Circuito Montañes ja pots dir que tens el carnet de ciclista..." aquesta frase estarà amb mi sempre més, per qui me la va dir i per el que per a mi va significar acabar aquella cursa.
De ben segur per molts això no serà cap mèrit, defet, les històries sempre expliquen batalles de guanyadors. Doncs aquesta es una batalleta, la meva batalleta....
Vaig finalitzar el tercer per la cua, però el vaig acabar... 6 dies, 7 etapes que recordaré sempre més....


diumenge, 31 de gener del 2016

Parlant de ciclisme. Parlant de socials

Aquest post el començaré amb una pregunta i amb la meva resposta.
La pregunta és: que ha passat amb les socials de pre-temporada?
Potser la resposta la trovaria en que han passat de ser curses de pretemporada a curses de temporada.
Jo era el fan numero 1 de córrer socials, m'encantava, però de fa 2-3 anys cap aquí no i disfruto gens, al contrari.
El perquè de tot plegat es difícil de trobar.
Començaria parlant del que eren abans, curses de preparació, curses on ningú estava en forma, curses on podies anar a gaudir, a possar-te en forma i a matar elcuquet de curses.
Ara la gent es prepara aquestes curses, passen a ser prioritat numero 1 per molts, sobretot els de 30 anys cap amunt.
Això li hem de sumar la barbaritat de treure el límit de participans (abans 200) ara sense límit. (hem arribat a sortir 300 gairebé).
Ara l'objectiu es anar-hi i no pendre mal! Llegueixo a la gent que hi ha anat i la gran majoria destaquen les caigudes. 
Abans els amateurs anavem a les socials per agafar aquell "puntet" de forma o per apagar l'ansia de curses. Ara un bon amateur s'ho ha de pensar dos cops abans d'anar-hi, ja que u a caiguda li pot arruinar tota la temporada.
En fi, que l'essència de les meves socials no se on ha quedat, i la veritat, em sap greu.