Diumenge vaig tornar a veure una etapa atípica del tour, com
la de fa dos anys. Un dels capos cau o pinxa i els altres l’esperen.
Sincerament, la meva opinió és que mai s’ha d’esperar, sinó
pots caure en la equivocació de fer
quelcom malament.
Quin criteri és fa servir i qui imposa aquest criteri, quan
s’ha d’esperar o no, què ha de passar
per dir que s’ha d’esperar... una caiguda, una punxada, una averia... què?
La veritat és que després del que va passar i de saber que
algú va llançar claus a la carretera veig lògic parar per esperar, però en el
moment que ho van fer ells no sabien el que estava passant...
Per mi el que va passar va ser un espectacle lamentable, un
espectacle que darrerament es repeteix i és que sembla que el famós fair play
estigui calant en el ciclisme. Un espectacle lamentable que el tour no és
mereix, una carrera plena d’èpica, d’espectacle i honor.
El tour és la carrera més gran del mon, per la seva història, per les seves gestes... i ara no és mereix que els ciclistes "moderns" és carreguin tot això...
Paradoxes de la vida, un espanyol rescatant un banc
holandes, i és que després de quedar-se amb 4 corredors el rabbobank tenia una empresa difícil.
Com diu en Frank egberts, un espanyol salvant un banc
(rabbobank) holandes. I és que amb el despilfarro i corrupció dels bancs
espanyols la paradoxa és curiosa.
