el ciclisme de carretera, en caiguda lliure

feia molts mesos que no entrava al blog, i ves per on, la qüestionable gestió de la federació catalana de ciclisme m'hi ha fet tornar.
Aquest any, i com aquell qui no vol la cosa, a les categories que han de fer créixer nous talents en el nostre ciclisme han apujat en un 90% les inscripcions per cursa.
Si si, un 90%, heu vist mai una pujada així en qualsevol cosa?
Des de fa anys, quan es va començar a fer pagar'per córrer, que els que llavors ens vam queixar, teníem clar que l'objectiu era arribar a pagar el que es paga en marxes cicloturistes, però el que no pensàvem era que la pujada seria d'aquesta magnitud d'un any per l'altre.
Però ja se sap, que ells fan i si no dius res, van fent.
Van dir que  pagar per córrer era inevitable, que tots els diners anaven a parar a l'organitzador, i que pagant faria que hi hagués més curses.
Han passat uns quants anys i no hi han més curses que quan es va implementar la mesura, hi han,si fa no fa les mateixes.
Ara de cop i volta i sense consultar als corredors, ni als organitzadors, ni a ningú incrementen en un 90% la inscripció.
I per què, no ho sabem?perquè no ho han explicat, perquè molt em temo que no te explicació i si la té, les coses es parlen i no s'implanten amb un "decretazo".
Sempre hem sostingut que els que han de pagar més són aquelles categories que no aporten res al ciclisme de base, que part de les inscripcions d'aquestes categories, així com les marxes cicloturistes, haurien d'anar a parar al ciclisme de base, i això mai s'ha fet.
I perquè no s'ha fet? dons perquè la federació català de ciclisme surt escollida dels clubs que no fan res per al ciclisme de base. la majoria de clubs de Catalunya són clubs de diumenge (molt lícits tots ells) però que res fan per treure joves talents o donar opció a què joves puguin despuntar o si més no intentar ser algun dia professional.
El sistema electoral fa que tant val un vot d'un club que només surt els diumenges com un club que té un equip de cadets , juvenils, amateurs i que organitza 4 curses l'any.
Evidentment a la federació li costa molt menys tenir contents als primers que als segons.
I això és així, de fa molts anys.
Tot recau sempre sobre els corredors... tot.
I jo em pregunto, perquè no és la pròpia federació la qui busqui la solució? No es poden contractar comercials capaços de buscar sponsors? no té treballadors la federació que potser podrien fer aquesta feina?, doncs sembla que no, sembla que el més fàcil és matxucar als corredors, any rere any. Sabeu quan pot costar una temporada de ciclisme a un corredor que corri 15 carreres?
114 e de llicència
60 e del certificat mèdic (cada 2 anys)
11 e 15 curses = 165 e inscripcions
35e xip
15 curses a una mitjana de 60 e gasolina i peatges = 900e
roba 100e (un maillot i un coulote)
total 1374 e i aquí afegim que ja tens la bici i que com tots sabem, aquesta té un manteniment de 300 o 400 e anuals.
Doncs això, aneu fent i aneu admetent totes les imposicions de la federació, i que us diguin que sense pagar no hi han curses (que no es cert)però per sobre de tot, el que segur que no hi haurà es ciclisme si no hi han corredors!, desperteu, negocieu i arribeu a acords, que amb imposicions sense solta no volta no es va enlloc!

Diàleg, diàleg? , diàleg!!

Ara, de cop i volta els catalans hem enbogit. Ara de cop i volta, del no res a sorgit l'independentisme.
Segur que això és el que creu molta gent. I per què ho creu? Doncs perquè és el que han vist. Els catalans amb anhels d'independència fa anys i panys que reclamem diàleg. Un diàleg que fins a dia d'avui no ha existit per part de l'interlocutor espanyol.
Com em passat de ser, als ulls de la gent, quatre arreplegats que demanavem la independència?
Hi han molts motius, però el principal es un motiu polític. Des de la fí d'ETA, al govern espanyol se li va acabar el seu argument fonamental per tapar les seves vergonyes de corrupció i de desgovern. Així doncs calia cercar un altre focus per distrure l'opinió pública espanyola.
Catalunya va ser l'objectiu, i el menyteniment a l'independentisme el seu gran error.
Recordeu la famosa frase "nos hemos cepillado el estatuto" del ministre alfonso Guerra? Jo diria que allò va ser un punt d'inflexió i on l'independentisme va començar a creixer.
Han estat desenes de cops que el govern català a anat a Madrid a demanar diàleg, i desenes de cops que hem tornat amb el cap sota l'ala. Desenses.
Ens han menystingut i s'han burlat de nosaltres públicament.
Aquí, a casa nostra, hem anat formant pinya, una pinya que possa de manifest que aquest es un moviment del poble, i on els polítics han pujat al carro.
Mentrestant a madrid, mai, repeteixo, mai ens han escoltat. Al contrari, els que seguim la política sabem que s'en han enfotut de nosaltres.
Ara, estem on estem, no pas perquè això ho hagi creat el poble català, o Puigdemont, no. Som on som perquè dabant nostre hem tingut un govern ineficaç, intolerant i sobretot, un govern que sols a jugat a preservar els interessos del partit i amagar les vergonyes de corrupció.
I mai oblidarem que ha estat un govern, que tot i estar a la UE ,  va trure la policia militar per estomacar aquells que pensen diferent.
El poble catala s'ha guanyat legítimament el dret a poder votar, ho hem fet 2 cops i hem guanyat.
Ara es.reclama diàleg debant una inminent i legítima DUI, ara?
Però els catalans som tant pacífics, democràtics i tenim aquell "Seny", que fins i tot després de guanyar-nos el dret a decidir i haver-lo guanyat, tornariem i tornariem a dialogar amb aquells que mai han volgut, ni voldran dialogar.
Perquè tingueu clara una cosa, no dialogen pas perquè no vulguin, no dialoguen perquè saben que no tenen ni arguments ni raó per defensar allò que defensen, per tant, quan no tens arguments per defensar una causa sols et queda la.violència.
Avui, la maquinària espanyola passarà en el centre de l'ull de l' huracà a Puigdemont.
Nosaltres sabem que avui Puigmont parlarà en nom d'aquells que pensem que el que em fet a estat, es i serà legítim i guanyat amb democràcia.
I el que està clar i tinc clar de fa temps. Ningú es pronunciarà fins que no ho fem, i avui ho farem!
Benvinguda nova república!

#totssomBarcelona #notincpor #noenelmeunom

Passen les hores i els dies, i un pensa que arriba a passar pel cap d'una persona, per matar innocents indiscriminadament en primera persona.
Passen els dies i la hipocresia va en augment.
El rei d'espanya, que fa tractes armamentístics amb Arabia Saudí, que financia l'ISIS, es fa un reportatge fotogràfic a les manifestacions i hospitals.
Recordeu el trio de las Ozores? Bush, Blair i Aznar... Allà va començar tot el que ara paguem. Ells van triar quan va començar la guerra, però quan acava ho dicideix l'últim.

Es demana una i altre vegada que els musulmans practicants demanin perdó i es manifestin, com si ells fossin culpables d'alguna cosa, quan tots sabem que son ells els que reben més per pert d'estat islàmic. El 90% de les víctimes son musulmanes.

Estic totalment encontra de possar les famoses pilones, o murs de contenció. Ens hem tornat locus o què? Jo no vull viure amb por, però menys encara vull viure empresonat per la por.

Estic estupefacte al veure, ahir, com un "periodista" va marxar de la sala de prensa on es feia una roda de prensa, perquè el major dels mossos responia en català a un periodista que li va fer una pregunta, en català.
Estupefacte perquè aquest "periodista" va marxar sense saber res de la notícia, ara que, segurament, es un d'aquells "periodistes" que els import una merda la notícia, i que segurament serà un dels que va publicar sang i fetge el dia de l'atemptat.

Estic més que orgullos de l' actuació dels mossos esquadra. D'ells, dels cossos d'emergència i de la increïble solidaritat de la gent de Barcelona.
Tots sabem que els mossos han estats vetats a la Europol pel govern espanyol, per tant vetat de molta informació antiterrorista.
Cap tolerància als terroristes, siguin d'on siguin.
#totssombarcelona
#totssomripoll
#totssomalcanar
#notincpor

Prou

Ja n'hi ha prou. Desesperació seria la paraula que defineix el sentiment del col·lectiu ciclista.
Dia rere dia anem sentint notícies de la mort de companys, de notícies de companys que han quedat malferits o de companys que, per sort, ha quedat en un ensurt.
Crec que ja va essent hora de dir prou, ja va essent hora de parar aquesta xacra, ja va essent hora que ens unim i anem plegats a parar això.
De res serveix fer escrits com aquest, de res serveix lamentar-nos a les xarxes socials, de res serveix cap cosa si no ens unim i lluitem plegats.
Aquest escrit no pretén res més que això, que aquest petit escrit es faci gran. Aporteu, afegiu o treieu, però que d'això en surti quelcom més que una simple protesta.
Reclamo que des dels clubs de cada poble, des de federacions, des d'on sigui, es faci pedagogia i es faci pinya per poder parar aquest mal.
Cultura del respecte.
Jordi Masferrer Pesarrodona

La cagada de Dumoulin

Avui s'ha vist per la tv, allò que per a mi es un exemple del ciclisme modern.
Tot un lider del giro parant a cagar en l' últim port de la jornada jugant-se la general.
A sobre el pilot de favorits fa com que l'esperen! Que serà el següent? Parar per que el lider vol fer uns pinxos?

Avui m'han recordat que Greg Lemmon, crec que era en un tour, va cagan-se a sobre per no perdre el liderat, perico deia que era insuportable anar a roda seva, però ell allà, de lider!
No qüestionaré si havia de parar o fer-s'ho a sobre, jo se el que faria jo si tingués la classe d'aquest tiu.
El que més em sorpren de tot, es que ell passarà a l'història del giro com un màrtir per haver parat a cagar i possiblement haver perdut el giro.
Ara les tv i diaris esportius surt la notícia de la paradeta a cagar, i la prensa sensacionalista fins i tot parlarà del color de la femta, però ningú parla de que molt possiblement ha perdut el giro i que avui s'ha deixat 2 min per la cagada.
Amb tot això el que vull venir a dir, es que un lider no para a cagar, primer que amb la concentració que portes ni i penses, i si et passa t'ho fas a sobre com va fer Lemmon o com segur que han fet altres.
Deu ser cosa del ciclisme modern, aquell ciclisme que ven més un tiu que para a cagar que no pas el que guanya l'etapa i que presenta candidatura a guanyar el Giro, o la d'un Quintana reserbon, reserbon... en la seva línia.
Que i farem, deu ser que em faig gran, però a mi això no m'agrada, més haviat em provoca un cert emprenyament.

Perseguint un somni

Normalment escric sobre ciclistes coneguts, sobre ciclistes professionals o ciclistes que han corregut amb mi als quals admiro.
Aquest post serà un tant diferent a la resta, ja que, tot i que vaig coneixer o compartir equip amb en Sergi, li havia perdut el rastre fins fa 4 dies.

Les xarxes socials serveixen per poc o res, per acostar-nos a les persones llunyanes i per allunyar-nos de les properes, però amb elles he sabut d'ell.
Quan un dia el vaig veure vestit amb un maillot que no era conegut per a mi. Era Belga. D'un equip Belga.
Vaig començar a investigar/xagardejar en el seu face, i si, resultaque està a Bèlgica competint.

I jo em preguntava: què i fa un ciclista de València a Bèlgica?
Doncs perseguir el somni de ser professional. Sembla una afirmació fàcil, però no ho es gens.
Ja que aquí no la va tenir, ni pintava que el la pogués tenir. I es que aquí, o estàs en un filial o tens un molt bon padrí o ets un autèntic fora de sèrie, o tens calers.

L'historia d'en sergi comença de la mà del Librado i en Jimmi, i la seva trajectòria en equips espanyols acaba a València on destaca el sub campionat en CRI de la comunitat valenciana i bones posicions en destacades curses.
Però al fer els 25 anys se li acaba el poder córrer la copa espanya, i amb això l'oportunitat d'estar en l' únic aparador que et pot servir per ser pro. Es injust, però es així a dia d'avui.

En Sergi ja tenia pensat penjar la bici, si més no a nivell competitiu. Però casualitats de la vida, i de retruc, coneix a un matrimoni belga, aficionats al ciclisme, com no podria ser d'un altre manera, i ells li faciliten el telefon d'un director d'equip belga.
I no qualsevol equip Belga, si no d'un equip que està entre els 10 millors equips. L'"asfra racing"

Ell truca, li demanen informes, currículum i proves mèdiques i mil i una documentació que l'acrediti, i resumit ràpidament i deixant d'explicar un munt de coses, al cap de dos mesos ja és allà.
 Els metges de l'equip li diuen que te condicions per poder ser un bon classicoman, clar estar, en un equip belga o destaques en les clàssiques o estas perdut.

La decisió es dura a nivell emocional, deixant enrere família i entrant en un altre cultura, sobretot en una altre cultura ciclista.
 Però ell sap que és L' únic camí si vol seguir perseguint el seu somni. El somni de tot ciclista aficionat a les clàssiques. Poder ser amateur a bèlgica, l' embrió dels classicomans. L'olimp de tot ciclista.

Així doncs, ell empren aquest camí, un camí dificil, però un camí valent, i es que aquest esport es un esport de valents.
Ja fa dosmesos que és allà, poc a poc es va adaptant. Diria que ja està adaptat del tot.
Fins i tot ja comença a treure el cap i a lluir el seu maillot.
Em diu que tot es diferent, la manera de córrer, les curses, el respecte... Jo resumiria tot això que ell m'explica amb una paraula. Cultura ciclista.
Ell no sap si podrà complir el seu objectiu, ser professional, però ell sap que el pas que ha donat el donen molt pocs corredors, ell a optat per seguir perseguint el seu somni, i això a mi em mereix tots els respectes.
Ànims company, el ciclisme es del valents i lluitadors, i tu n'ets un.

Els sindicats, un partit polític més

Aquí us faig arribar el meu punt de vista.
La cosa em comença a fer llàstima. Mentre nosaltres, els afiliats i delegats sindicals ens trenquem les banyes defensant els drets dels nostres companys, vosaltres us dediqueu a fer precisament el que nosaltres sempre hem odiat que facin els empresaris.
Evidentment, vosaltres fareu i desfareu com us donarà la gana, però a comarques gironines tenim molt clar que es que ha estat al peu del canó a la FIA (abans) i a la FITAG (ara), nosaltres més que ningú sabem l'exel.lent equip que formen en Gabriel Tejada i tot el seu equip que heu esmentat a la carta.
Xapeau per ells, xapeau per la seva dedicació i per la seva entrega i aduja a les comarques oblidades per ugt Catalunya.
Aquí tenim les coses clares i els sentiments arrelats, i com molt bé sabeu es lluita per principis. Vosaltres, ara, amb la vostre maniobra voleu fer fora de males maneres allò que els afiliats vam escollir, com aquell empresari que es treu allò que no vol sense cap escrúpol.
Doncs bé, pel que fa a mi, i junt amb mi procuraré que diguem els màxims possibles,  en el precís moment que l'equip d'en Gabriel Tejada sigui expulsat per aquest sindicat, insofacto em podeu donar de baixa a mi.
Així que valgui aquesta carta com a a dimissió meva si es compleix el que abans he esmentat.
Durant anys m'he trencat les banyes defensant treballadors en nom d'UGT, m'he dedicat a dir i demostrar que la UGT es un sindicat diferent, cosa que en Gabriel Tejada sempre m'ha demostrat, i ara, perplexe, em trobo amb aquesta maniobra, digne de qualsevol partit polític de dretes.
Em fa llàstima dir-ho, però sento vergonya, autèntica vergonya.
Podria ser groller, dir-vos el nom del porc a tots aquests que heu organitzat semblat cosa, però no em posaré a la vostre altura, no sou dignes de dir-vos sindicalistes.
No sou res més que allò que qualsevol sindicalista sempre a repudiat.
El camí de la vida és llarg, però el que tinc clar és que tothom recull allò que sembra, i permeteu-me, ara si, ser groller. Vosaltres heu sembrat merda

 

Comandante

Es molt fàcil criticar el comunisme des del sofà de casa, mirant la tv de 50 polsades i amb calefacció a 23 graus.
Dir que a Cuba hi ha una dictadura ferotge.
I nosaltres? No estem en una dictadura encoberta?
Ens hem parat a pensar que tot allò que tenim depèn absolutament tot del capitalisme? La casa on vivim, el que mengem, la tv que mirem i la calefacció amb la qual ens escalfem.
Us heu parat a pensar aquells que, com la majoria, viviu al limit? El dia que us quedeu sense feina el banc executarà sense cap mena de problema el que està passant a cada barri de cada poble del país. Us desnonarà i quedareu a la mercè de qui sap qui, i tot allò que ara teniu i que us fa creure que sou qui sap què s'esvairà.
Llavors, des de sota un pont, o en algun centre d'acollida si teniu sort, amb els vostres fills i vosaltres mateixos passant gana, fred i miseria potser anel.lareu Cuba. Potser pensareu que allà ara mateix no estarieu sota un pont, els vostres fills no passarien gana i anirien a l'escola gratuïtament.
A occident mai ha interessat el comunisme i el per què es molt fàcil. Amb el comunisme no hi ha especulació ni cap mena de benefici econòmic per als grans capitalistes, per tant no interesa i s'ha de destruïr.
Cuba no és un oasis, però és cert que allà ningú passa gana, no existeix la pobresa infantil, tota la mainada té dret a l'escola gratuïta i tothom té un sostre.
Al món capitalista això no es així, la gent es mor de gana i de misèria.
Tots vivim sabent que tot és un muntatge, on tenim assumit que qui mana afavoreix el capitalisme ferotge, perquè sap que el dia que deixi de manar anirà a parar a un consell d'administració de l'empresa que hagi afavorit.
De dictadures n'hi ha moltes, i la que vivim nosaltres és molt ferotge.
No oblidem que tots nosaltres vivim en aquest món capitalista, i que qualsevol dia nosaltres podem estar en aquesta situació.
Obriu la ment, llegiu premsa lliure i veureu que el dimoni no porta cua, sinó que és una persona amb uns ideals que molts voldríem.
La gent som egoistes per sistema, i sempre volem allò que no tenim, però tal vegada viuriem en una societat més justa si tinguéssim clar que allò que ara tenim ho podem perdre tot, i que allò que volem a qualsevol preu potser mai serà nostre. Potser així veurem i respectarem que la manera de viure a Cuba no es una cruesa, sinó que és l' essència de la vida.
Viu i deixa viure.